Daniel Parra Bové (Riudoms, 14/03/2000) va ser porter del Nàstic fins aquest passat estiu. Format a les categories inferiors del club, el riudomenc va disputar diversos partits a Primera RFEF i a la Copa del Rei. Recentment ha fitxat per Pio FC, equip de la Kings League Infojobs presidida per Gerard Piqué, afrontant un nou repte a la seva carrera i explorant formats alternatius al model tradicional.
Va haver-hi algun moment clau al Nàstic que et marqués com a jugador, sigui a nivell d’aprenentatge o per creixement personal?
Moments clau al Nàstic n’hi va haver molts; et diria que el primer entrenament que faig amb ells ja suposa un canvi. Conèixer a Manolo Oliva, començar a entrenar en un equip on els jugadors joves arribem, siguin porters o jugadors…és un orgull.
Això ho col·locaria com a punt d’inflexió, i també el partit davant el Zaragoza en el que debuto al Nou Estadi al trofeu Ciutat de Tarragona. Aquell dia va ser el començament de la connexió amb l’afició, i que perdura fins avui dia.
El futbol són molt més que 90 minuts al camp. Quin va ser el millor consell que vas rebre dins del vestuari del i qui te’l va donar?
Se’ns dubte, el futbol són molt més que 90 minuts i més en aquestes categories. El millor consell, entre molts d’altres, seria òbviament d’Oli (Manolo Oliva). Les seves frases al començament de cada temporada són de l’estil: “vosaltres durant tota la temporada no teniu entrenaments, en teniu només un que aquest dura tota la temporada”.
Tu acabes d’entrenar però arribes a casa i segueixes entrenant, sigui descansant, menjant… Aquest ha estat el missatge que ens ha deixat cada any. Molts companys ho han aprofitat, com Varo o Manu García, dos porters que han estat dels millors de la categoria.
Els entrenaments solen ser una part infravalorada al futbol. Va haver-hi alguna sessió que recordis com a més exigent del normal?
No, més exigent del normal no…potser a la pretemporada en el meu primer any, quan Oli encara estava a la Pobla i ens matava físicament, però érem porters joves i sans. Les sessions que recordo amb més estima i amb més màgia van ser les últimes del play-off. Érem una família. Acabàvem d’entrenar i ens quedàvem a la banqueta Pablo, Concha, Mario, Nacho i més jugadors i era increïble perquè havíem entrenat a un nivell alt i va arribar un punt amb Dani Vidal i el cos tècnic que ens demanaven entrenar intens per després estar tots junts al sol. És un record que guardo amb estima, estàvem convençuts que anàvem a fer-ho (ascendir) però no ens van deixar. Els recordo amb molta estima i efecte, aquests entrenaments.
Sovint als vestidors s’hi tenen rituals o bromes internes. Quina va ser l’anècdota més divertida que vas trobar-te al Nàstic?
Bé, sempre hi havia bon rotllo perquè tenies al Joan Oriol o al Marc Fernández i una colla més que fotien molta canya. Una cosa que tindré sempre marcada és la frase del Joan Oriol, que quan cometies alguna errada et deia que estaves bé i que havies de seguir. Si ho comentes al vestidor o a qualsevol jugador que hi hagi passat sap que aquesta frase és seva, un capità per a les coses bones i les dolentes. És un jugador del que n’aprens molt.
Si poguessis reviure un partit amb el Nàstic, quin seria i perquè?
De partits en repetiria alguns, inclosos els que no he jugat…però el dia que eliminem al Málaga de la Copa del Rei (2022/23) per a mi va ser espectacular. Després, a la següent fase amb l’Osasuna que patim i acabem perdent a la pròrroga.
De l’última temporada que hi vaig ser (2023/24) repetiria el dia del Sestao; venia d’una sèrie de partits seguits jugant, tenia més confiança a la porteria, em sentia amb més fluïdesa i desitjava que xutessin a porteria perquè em sentia còmode i sentia que no podien fer-me gol. També el partit del Ceuta a casa, encara que no vaig jugar, tot allò va ser màgia…són records que es queden.
Jo crec que tots aquests records els tindré per a tota la vida, encara tinc la pell de gallina. Després hi va haver el partit contra el Màlaga, amb tot el que va passar…el tornaria a viure. Va ser un partit molt dur i amb moltes complicacions amb l’expulsió de Nacho, però amb els gols d’Alan i Gorka van ser els minuts més feliços de la meva vida, van ser moments increïbles. Parlo i encara em costa, no sé com estaran els meus ex companys o com estareu vosaltres, però encara se’m posa la pell de gallina.
