1886-1914: Els orígens
La història del Club Gimnàstic de Tarragona és la història d’una ciutat, d’un sentiment col·lectiu que ha travessat segles, guerres, dictadures, il·lusions i caigudes. Fundat el març de 1886 per una dotzena de membres al Cafè del Centre, situat al número 58 de la Rambla Nova, el club va néixer amb la voluntat de promoure l’activitat física i els valors de la gimnàstica, sota el nom de Club Gimnasio. El seu primer president va ser Joan Estiles Portal.
En els seus primers anys, la institució es va dedicar fonamentalment a la gimnàstica, però ben aviat va acollir altres disciplines esportives com l’esgrima, el ciclisme i l’excursionisme, totes elles molt populars entre la burgesia progressista i activa del final del segle XIX tarragoní. El nom actual s’adopta el 1893: Club Gimnástico de Tarragona.
Durant els primers anys del segle XX, el club va anar consolidant-se com una entitat poliesportiva que aplegava un nombre creixent de socis i fomentava la cultura de l’esport entre la ciutadania. El futbol, però, no es va integrar al club fins a l’any 1914, moment en què es crea la secció de futbol juntament amb les d’atletisme i ciclisme.
El club va decidir també oficialitzar la pràctica de l’excursionisme i escollir els colors representatius: samarreta vermella i pantalons negres. Tot i això, no va ser fins al gener de 1918 que l’equip de futbol va començar a competir oficialment. En aquell moment, amb la presidència del suís William Tarín, es va celebrar també la primera gran revetlla popular al Camp del Velòdrom, marcant així el caràcter social i festiu del club.
1918-1936: Consolidació i època d’or
Amb la inauguració del Camp d’Esports el 1921, el club va començar una etapa de creixement accelerat. L’entitat superava ja el miler de socis i el futbol començava a consolidar-se com a eix vertebrador. El 1924 es produeix un ascens important a la Primera Categoria B i l’elecció de Lluís Bonet i Amigó com a president dona inici a una època d’or marcada per l’èxit esportiu i l’estabilitat institucional.
El 1925, diversos atletes del club van pujar al podi dels Campionats d’Espanya d’Atletisme i, el 1926, la visita del baró Pierre de Coubertin, fundador dels Jocs Olímpics moderns, al camp d’Esports va ser un reconeixement simbòlic de l’impacte del Gimnàstic. Aquell mateix any, l’assemblea de socis va aprovar el professionalisme per a la secció de futbol, un pas transcendental que preparava el club per competir en l’elit del futbol estatal.
La creació d’una secció de bàsquet el 1929 va ampliar encara més el ventall esportiu del club. No obstant, la dècada dels trenta va portar dificultats econòmiques i institucionals, agreujades per la Guerra Civil. El local del club es va convertir en el Casal dels Esports, sota tutela municipal, i el Camp d’Esports va patir greus desperfectes.
Tot i el context bèl·lic, el club va mantenir-se actiu amb actes solidaris, com el festival esportiu de 1938 per recaptar fons per al batalló Tarraco. La guerra va deixar el club molt malmès, però el 1939, amb el nou règim, es va reorganitzar i es va reprendre l’activitat futbolística a la Segona Categoria Regional.
1940-1950: El somni de Primera
La dècada dels 40 va esdevenir l’etapa més gloriosa del club. Amb una nova estructura directiva i la creació d’un equip filial, el FC Tarraco, el Nàstic va anar escalant divisions. El 1945 es va proclamar campió de Tercera i va ascendir a Segona, i l’any següent va disputar la promoció d’ascens a Primera, tot i perdre contra l’Espanyol.
No va ser fins al 1947 que el club va fer història assolint l’ascens a Primera Divisió, fet que el convertia en el primer club català fora de Barcelona en aconseguir-ho. Aquest èxit va tenir un gran impacte social: el nombre de socis va superar els 3.300 i es va viure una explosió de passió grana. El bàsquet també vivia un moment dolç amb l’ascens a la màxima categoria regional.
1950-1990: Lluita i supervivència
Però la glòria no va durar. El 1950, l’equip va baixar a Segona en circumstàncies poc clares i, tres anys després, va descendir a Tercera. Durant les dècades següents, el club va viure una autèntica muntanya russa, amb constants pujades i baixades entre categories. Malgrat això, el club va continuar ampliant les seves seccions (tennis, atletisme, tennis taula…) i mantenint una base social sòlida.
El 1968 es va plantejar la construcció d’una nova ciutat esportiva a la Budallera, projecte que no es materialitzaria fins més endavant. L’any 1972 el club fa un nou pas important i inaugura les noves instal·lacions del Nou Estadi, impulsades pel president José Luis Calderón. Després de dinou temporades, a més, el Nàstic va tornar a Segona Divisió, però la permanència va ser fugaç i els problemes econòmics persistien.
Durant els anys 80, el club va començar a modernitzar-se. Va ser pioner en portar publicitat a les samarretes i va protagonitzar el primer partit matinal televisat per TVE2. El 1984 va guanyar la Copa de la Lliga i el 1986 la Casa Reial va concedir-li la Real Orden del Mérito Deportivo. Tot i això, l’equip de futbol va seguir encadenant ascensos i descensos entre Tercera i Segona B, i els esforços per estabilitzar el projecte esportiu van ser enormes.
1990-2011: Renaixement al segle XXI
La dècada dels 90 va ser una lluita per la supervivència. Es van crear escoles esportives que agrupaven més de 700 infants, es va inaugurar un pavelló amb capacitat per a 2.000 persones i es va municipalitzar el Nou Estadi com a via per superar els deutes acumulats. Paral·lelament, el club no deixava de sumar seccions i èxits puntuals, com el triomf del bàsquet femení o la participació de Gaietà Cornet als Jocs de Seül de 1988.
Amb el canvi de segle, el club va viure un nou despertar. El 2001, després d’unes promocions èpiques, el Nàstic va pujar a Segona i va començar una nova era sota la presidència de Josep Maria Andreu. Tot i tornar a baixar breument, el 2004 va recuperar la categoria i, finalment, el 2006 va fer història amb un nou ascens a Primera Divisió, gairebé seixanta anys després.
L’èxtasi d’aquell moment es va viure intensament a Tarragona i arreu del Camp. El club va rebre la Creu de Sant Jordi i va consolidar-se com a referent esportiu català. Tot i baixar de nou el 2007, es va guanyar la Copa Catalunya contra el Barça i es va mantenir una forta estructura.
En paral·lel, l’atleta Natalia Rodríguez va situar el nom del Nàstic a l’elit mundial, participant als Jocs d’Atenes i Pequín, i guanyant medalles en mundials i europeus. L’any 2010, coincidint amb la seva medalla de bronze a Barcelona, el club va iniciar els actes del seu 125è aniversari. El 2011 es van fer homenatges, exposicions i la ciutat va lliurar la Medalla d’Or al Club Gimnàstic. Era el reconeixement a una trajectòria irrepetible, la d’un club que ha estat esport, passió i història viva de Tarragona.
