Que l’afició és el jugador número 12 està fora de tot dubte. Però cada cert temps trobem equips els quals no acaben de sentir-se còmodes jugant com a locals, i vet aquí que el Nàstic és un d’ells. El Club Gimnàstic és com aquell jove que s’emancipa per primera vegada a la recerca d’un futur en solitari sense la protecció dels pares. A vegades aquesta emancipació no surt bé i el fill pròdig ha de tornar a casa, però ja res és el que era. El sofà no és còmode, el soroll li molesta i la manca d’intimitat l’esvalota. El fill en qüestió es resigna coneixedor potser que és inevitable passar cert temps a la llar on ha viscut pràcticament tota la seva existència.
El partit del Nàstic a Sòria no fa sinó que reafirmar aquesta hipòtesi. El club grana no es sent còmode jugant com a local i fins i tot m’atreviria a dir que no es troba a gust portant la iniciativa dels partits. Potser és per la mentalitat dels pesos pesants de la plantilla, que busquen potser la via directa per anotar un gol que els doni una tranquil·litat que no disposaren la passada temporada. O potser és simplement que les condicions individuals d’aquest equip fa que s’adaptin millor a un estil de joc més pràctic. Costa creure mirant el fons d’armari i veient com jugadors com Sergio Tejera, Maikel Mesa, Juan Muñiz, Ikechukwu Uche i Jean Luc Assoubre formen part d’un planter on a priori hauria de prevaldre el bon criteri amb la pilota.
Hem d’acceptar que no som a Segona Divisió B i per tant no formem part del selecte grup de poderosos de la categoria. Hem d’assumir també que la primera temporada a Segona Divisió va ser potser un miratge fruit de l’empenta natural d’un ascens anterior. Les bones dinàmiques sovint s’allarguen malgrat que el temps posa irremeiablement cadascú al seu lloc. Acostumem-nos doncs a mirar la taula de meitat cap avall perquè aquest és el nostre hàbitat actual. No vull dir que mai més aixequem el cap i ens permetem el luxe d’olorar i assaborir la mel d’altres fites més glorioses, però actualment la nostra lluita és una altra.
Tornant al partit vers el Numància, el Nàstic va donar una lliçó de lluita, col·locació i efectivitat. Un matiner gol de Barreiro amb el seu conseqüent gol posterior en pròpia porta indicava al Nàstic que podia i havia de creure en una possible victòria. Els tarragonins aguantaren els cops, es feren forts en territori hostil i aprofitaren un error local per avançar-se en un marcador i en un estadi que fins ahir semblava del tot inexpugnable.
Aquesta és la virtut d’aquest equip, és l’essència del fill que es fa gran, del fill que somia amb escriure la seva pròpia història, en definitiva del fill que no vol tornar a casa.
