L’enèsima derrota del Club Gimnàstic al Nou Estadi deixa en entredit la confecció de la plantilla aquesta temporada. L’aposta per Lluís Carreras no suposà l’efecte esperat. Quatre partits bastaren per donar un gir radical d’un equip sense rumb definit. L’aposta de Rodri ha portat més punts al Nou Estadi que el seu antecessor. Tot i així la sempre exigent i a voltes capritxosa afició grana es mostra escèptica sobre l’adeqüació de Rodri com a capità d’un vaixell que a poc a poc s’està enfonsant. La manca d’idees i alternatives davant situacions adverses són clars exemples de la magnitut del problema. La poca confiança en el fons d’armari l’exemplifica un home a priori destinat a ser important a la disciplina de l’equip: Juan Muñiz.
El migcampista asturià arribà a Tarragona durant el mes de gener del 2015 amb l’aura de jugador talentós i amb un colpeig de pilota a l’alçada de molt pocs.
323 minuts, 129 dels quals amb Carreras són el còmput total d’un Juan Muñiz que porta quatre mesos sense trepitjar la gespa amb la samarreta grana. Les darreres absències en les convocatòries d’ell i d’altres companys com Carlos Blanco fan preveure que cambiaran de destí més aviat que tard.
En partits encallats per manca de capacitat ofensiva el “10” del Nàstic facilitaria a priori l’oxigenació del joc i qui sap si la definició en alguna jugada a pilota aturada.
Dol mirar la banqueta i no veure cap alternativa en partits amb l’aigua al coll, tot i sabent que a la grada hi ha jugadors més que vàlids per tal tasca.
Els especialistes són bens preuats en qualsevol disciplina, i l’esport no n’és una excepció. El Nàstic disposa a les seves files un d’aquests bens i seria una llàstima que per la obstinació de Rodri de no variar el més mínim el dibuix tàctic ni plantejar cap variació en la posició dels seus futbolistes, el Club Gimnàstic perdi un jugador amb aquest talent.
El 2018 es presenta novament com a any de patiment i transició. Només queda desitjar que aquest interval de temps transcorri amb els mínims maldecaps possibles.