El Nàstic va fer contra el Real Zaragoza un dels millors partits a casa de tota la temporada, sobretot en una primera part extraordinària, i tot i això va acabar consumant la vuitena derrota al Nou Estadi. Jugar como nunca, perder como siempre que diuen. El duel de dissabte és un d’aquells en el qual s’ha de valorar més les sensacions que el resultat, sobretot tenint en compte les castanyes tan grosses que hem vist al llarg del curs.
Declaració d’intencions
El plantejament inicial de Nano Rivas va ser tota una declaració d’intencions del que veurem a partir d’ara quan l’equip jugui de local. El tècnic va tornar a modificar el sistema i va dibuixar un 4-4-2 ofensiu que va permetre a l’equip ser més vertical per intentar aprofitar els espais que els laterals del conjunt aragonès deixaven a les seves espatlles. El ritme de joc de l’inici de partit també va ser infinitament superior al que havíem vist fins ara. El Nàstic ja no és aquell equip que espera a veure-les venir ben tancat en camp propi per sortir al contraatac. Ara juga sense complexos i sense importar-li entrar en un intercanvi de cops. En altres paraules, l’equip ja no se sent inferior a cap rival.
Tot i tenir davant una dobleta atacant molt semblant a la que presentava l’Albacete amb Borja Iglesias –davanter amb futur immediat al màxim nivell- i Pombo, el tècnic de Ciudad Real va apostar per una defensa de quatre amb l’eix format per Xavi Molina i Julio Pleguezuelo i dos laterals llargs com Javi Jiménez i Otar Kabakadze. La presència de Fali al doble pivot juntament amb Javi Márquez, però, va fer que en moltes ocasions el Nàstic jugués amb tres centrals. El valencià s’incrustava entre el de la Canonja i el jugador format a l’Arsenal quan l’equip atacava i els dos carrilers trepitjaven el camp contrari amb l’objectiu d’aturar els contraatacs del rival. La idea va donar resultat en diverses ocasions, sobretot en el tram inicial del partit en el qual Álvaro Vázquez i Manu Barreiro van amargar l’existència als defenses contraris. L’atacant cedit per l’Espanyol es movia per tota la zona d’atac i això portava de corcoll als seus marcadors, originant espais perquè incidissin Juan Muñiz i Tete Morente.
La lesió d’Alváro Vázquez, clau
La lesió d’Álvaro al cap de vint minuts va ser el principi de la davallada del conjunt grana. Sense ell, la línia defensiva del Zaragoza va viure més tranquil·la i això va permetre que l’equip no s’hagués de preocupar tant per la defensa i fos més atrevit a l’hora de cercar la porteria de Dimitrievski. Nano va donar entrada a Ikechukwu Uche situant-lo en una posició de mitja punta per darrere de Manu Berreiro, però les seves prestacions estan molt lluny de les que ofereix avui dia Álvaro Vázquez. A partir d’aquí, la feina de Fali no va ser tan fàcil. Cada vegada que sortia a realitzar la cobertura als dos laterals, els aragonesos explotaven la seva zona fent molt de mal amb Raúl Guti i Aleix Febas, dos extraordinaris interiors que van carregar-se l’equip a les seves espatlles tot i les seves 21 primaveres. Personalitat, caràcter i talent per liderar a tot un històric en hores baixes.
En la recta final del primer temps, el Nàstic demanava a crits arribar al descans perquè Nano pogués corregir aquells aspectes que havien canviat amb l’absència d’Álvaro Vázquez i l’entrada d’Uche. El gol de Simone Grippo, però, va ser un cop molt dur per a un equip que psicològicament li costa moltíssim refer-se de dos cops consecutius. En aquest aspecte, cal remarcar que l’equip ha fet un pas endavant i que segurament anirà a més amb el pas de les jornades.
El 0 a 2 arriba de la pitjor manera i en el pitjor moment
El pas pel túnel de vestidors no va comportar el canvi de guió necessari per capgirar la situació. Per això, Nano va decidir donar entrada Omar Perdomo i jugar amb dos extrems purs, tot i que costa d’entendre perquè Tete Morente segueix jugant a cama canviada. Sent dretà, el fet de jugar a la banda esquerra el limita moltíssim a l’hora d’encarar i guanyar línia de fons. En qualsevol cas, abans de l’entrada del canari, el Nàstic va topar-se un altra vegada amb la mala sort després que Xavi Molina ensopegués en l’acció del 0 a 2 de Borja Iglesias. Això va propiciar l’entrada de Sergio Tejera per Fali, en un intent de dotar de més creativitat al centre del camp i donar millors opcions als davanters. Les poques ocasions que el conjunt tarragoní va tenir per retallar diferències, però, van obtenir la resposta d’un incommensurable Cristian Álvarez. Espectacular la seva estirada per negar-li el gol a Manu Barreiro. Espectacular.
El Nàstic perd a la gespa i a les grades
La derrota sobre el verd no va ser l’única mala notícia que va deixar el partit de dissabte, un partit que tradicionalment provoca un ambient de futbol espectacular. En aquest cas, l’assistència dels aficionats locals va ser recolzada pel centenar de seguidors aragonesos, que aprofitant l’horari del partit i la proximitat entre les dues ciutats van donar molt de color a la zona visitant.
L’inici de partit del Nàstic va engrescar a la parròquia grana. Tothom aplaudia i cantava, mentre que els aficionats del Zaragoza també animaven al seu equip sense parar. Quan les coses van començar a torçar-se, però, el públic va iniciar la música de vent amb els seus xiulets. Com si aquells primers vint minuts i la voluntat de l’equip mai haguessin existit. O pitjor, com si no els importés que els jugadors realment sortissin al camp amb la intenció de canviar les coses per regalar-los la victòria i fer les paus.
Evidentment, cadascú té la llibertat d’expressar-se com vulgui perquè per alguna cosa paga el religiosament el seu abonament. Per contra, més costa d’entendre que una grada d’animació aturi la seva activitat i deixi d’animar i d’intentar esperonar als jugadors i a la resta de l’afició. De què serveix una grada d’animació si es passa més estona en silenci que cantant? Entenc que la dinàmica a casa és la que és, pèssima, horrorosa… però sempre he entès que l’afició ha de ser és un element indispensable per trobar els bons resultats d’una vegada per totes.
