El futbol és un esport d’equip. Aquesta premissa però no té en compte diversos factors que poden fer decantar la balança cap a un o altre costat. El talent en qualsevol disciplina és sense cap gènere de dubte un d’aquests factors diferencials. Aquest talent s’associa habitualment als jugadors que ocupen les posicions més avançades sobre el terreny de joc. En aquest aspecte, i davant l’esperpèntic partit del Gimnàstic de Tarragona davant el Lorca, destacaríem en clau negativa als homes ocupants d’aquestes demarcacions. Val a dir que el partit disputat al Francisco Artés Carrasco de Lorca no té els ingredients i la substància necessàries per ser considerat futbol professional.
Els homes entrenats per Nano Rivas foren incapaços de llegir i executar satisfactòriament l’entrellat plantejat per Fabri. Posarem en aquesta ocasió el focus damunt la figura de Maikel Mesa, Juan Muñiz, Tete Morente i Álvaro Vázquez. El cas d’aquest últim és diferent al de la resta. L’ex de l’Espanyol si que va disputar un partit digne malgrat desaprofitar una ocasió clara de gol. El davanter grana aporta verticalitat i resolució en els últims metres de camp, malgrat no tenir el dia ni la fortuna a Lorca. Per la seva part, els tres mencionats anteriorment completaren un partit desastrós des del punt de vista tàctic.
El joc del Nàstic és lent, previsible i estàtic. Nano Rivas va plantejar (novament) un onze inicial sense bandes, o més ben dit, amb dos jugadors a les ales però a cama canviada. Aquest tipus de sistema s’empra essencialment quan l’equip disposa d’un jugador en punta amb l’excelsa capacitat d’aglutinar i generar un joc afavorint a una segona fila que el Gimnàstic, a dia d’avui, no té. L’últim jugador en triomfar amb aquest sistema era José Naranjo. L’andalús aprofitava els espais deixats per Achille Emaná per afusellar unes defenses rivals incapaces de preveure les entrades de Naranjo en segona instància. Un altre andalús, Tete Morente, és l’encarregat de suplir el buit deixat per Naranjo. Les similituds en el seu joc són evidents, tot i que Tete no és capaç de llegir com i quan atacar aquests espais.
La funció dels carrilers és doncs clau en aquest esquema. La constant presència en atac dels dos laterals permet als teòrics extrems abandonar amb més freqüència la calç afavorint la circulació de l’esfèrica pel centre.
Val a dir que si Nano Rivas vol jugar amb aquest dibuix tàctic hauria de plantejar-se fer-ho recorrent a la figura del fals nou, un jugador amb la visió i els recursos tècnics necessaris per baixar a rebre la pilota i des d’una posició més endarrerida, obligar a la defensa adversària a fer un pas endavant en la pressió, deixant d’aquesta manera les esquenes dels laterals i centrals descobertes. Aquest jugador ja existeix a la primera plantilla grana, i curiosament, davant el Lorca sortí a l’onze inicial del Nàstic. Parlem ni més ni menys de Maikel Mesa.
El canari és un excel·lent lector del joc rival. Actuant a la mitja punta és capaç d’atraure l’atenció dels seus adversaris, deixant a companys lliures de marca. Deixant de banda la manca d’esma o d’actitud mostrades pel “14” grana a terres murcianes, l’esquema de Nano Rivas limita els demolidors últims metres del migcampista.
Maikel Mesa té grans capacitats per marcar els tempos de les accions d’atac del seu equip. Davant el Lorca el canari era incapaç d’olorar una pilota pensada per una segona jugada. Els seus companys el buscaven contínuament en curt durant atacs llargs i lents. Malgrat ser un excel·lent passador, el fet de només tenir l’opció d’esperar una desmarcada en diagonal de Tete o Juan Muñiz, feia que sovint Álvaro i ell coincidien en la mateixa parcel·la i acabaven destorbant-se durant l’acció de perill.
A la imatge de sota podem observar com un Maikel amb la pilota als peus ha d’escollir en un reduït espai on col·locar la pilota, sense tenir la opció de descarregar el joc a una o altra banda, negant així al Nàstic la possibilitat d’obrir el rival. Podem veure doncs un Nàstic que cau en l’error de veure’s engolit per l’embut plantejat pel Lorca de Fabri.
A la següent imatge podem veure novament aquest mateix error. Maikel rep la pilota, aixeca el cap i només disposa l’opció d’enviar una pilota a l’espai per la diagonal de Tete. Podem veure que Álvaro Vázquez s’intenta obrir per intentar crear un espai pel centre. Juan Muñiz, per la seva part, havia baixat a rebre al centre del camp, en un clar gest on s’indica que l’asturià no es troba còmode a banda canviada.
Aquesta no obertura del “10” grana treu un problema del cap dels murcians, al no haver de protegir el carril extern de l’atac grana.
Fa mal veure com Jean Luc Assoubre, Dumitru Cardoso o Omar Perdomo no gaudeixen de les oportunitats que es mereixen.
La sanció de Álvaro Vázquez obre les portes a Manu Barreiro. El joc aeri i directe del gallec és ideal per a que els extrems granes li serveixen pilotes al punt de penal. Unes pilotes que molt probablement acabin sent rematades pel davanter del Nàstic, aprofitant la seva envergadura i capacitat de salt.
Ens trobem doncs amb un problema no de plantilla i recursos, sinó d’un problema de posicionament correcte de les peces ja disponibles per Nano Rivas. Els bons entrenadors es caracteritzen per saber extreure el millor i el més aprofitable de cadascun dels seus jugadors. Virtut que, de moment, no disposa el tècnic de Ciudad Real.
