El 23 d’agost de 2015 el Nàstic rebia l’Albacete en un partit que significava el retorn dels granes a la lliga de futbol professional. Com cada jornada, un servidor es trobava a les grades del Nou Estadi assaborint un plat que se’ns havia negat en multitud d’ocasions. Els gols de Xavi Molina i Marcos Jiménez de la Espada a les acaballes del matx igualaven un encontre que s’havia complicat de mala manera durant la segona part.
A partir d’aquest punt el Nàstic agafava una embranzida que els permetria acabar la primera volta setens classificats a només un punt del playoff d’ascens a Primera Divisió. Aquell Gimnàstic de Vicente Moreno il·lusionava, enganxava. Mancava potser qualitat, una qualitat totalment depenent de les botes d’Achille Emaná. El camerunès era determinant en aquell planter, però l’edat i la fatiga passaven factura. La secretaria tècnica del club buscà nous reforços al obrir-se el mercat d’hivern. Jugadors com Juan Muñiz, Aníbal Zurdo o Giorgi Aburjania aterraven a Tarragona per ajudar a un equip que fins aleshores era la revelació del campionat.
El nou any portà sota el braç un sac d’alegries a la Budellera. El canvi de sistema afavorí la segona línia grana. Els espais generats per Emaná, aquest cop partint de a posició de fals nou, eren aprofitats sobretot per un José Naranjo que acabaria la competició essent el màxim golejador grana. Les conduccions trencant línies d’Aburjania i la qualitat de Sergio Tejera a la medul·lar permeteren als homes de Vicente Moreno acabar a les portes de l’ascens directe. Osasuna s’encarregà de destrossar el somni tarragoní vencent en ambdós partits del playoff.
Emilio Viqueira i la resta d’staff tècnic somreien sabedors de la gran tasca realitzada per un club amb poca capacitat financera.
La temporada 2016-2017 representà l’inici de la fi del projecte Promoesport a Can Nàstic. Gran quantitat de baixes i cares noves al vestuari a punt varen ser de significar un merescut descens que només el penal aturat per Manolo Reina i un cop de cap de Manu Barreiro des de el terra varen evitar. L’aposta per jugadors de la cartera de Promoesport desconeguts pel gran públic no va sortir. Viqueira i els seus estaven sota el punt de mira.
A inicis de la present temporada el club presidit per Josep Maria Andreu va decidir apostar per un tècnic amb bon gust pel futbol de combinació però sense fortuna al llarg de la seva etapa com a entrenador. L’elecció de Lluís Carreras durà quatre partits. Un punt en quatre jornades acabà sentenciant a un tècnic amb clares desavinences amb la parcel·la esportiva del club. Pel record queda la roda de premsa on Carreras es queixava amargament de la no incorporació dels jugadors que ell havia demanat expressament. Novament la secretaria tècnica del club, encapçalada per Emilio Viqueira, sortia a la palestra.
El lector pot aïllar el denominador comú dels mals resultats del Club Gimnàstic durant les dues darreres campanyes. La relació de Promoesport amb la direcció tècnica del club ha acabat amb la paciència de l’aficionat mig del Nàstic. La poca cintura amb els fitxatges o la manca de planificació purament esportiva de la temporada fa que el nostre club suri a la deriva.
Potser l’estiu significarà l’adéu d’alguns dels personatges més icònics de l’entitat durant els darrers anys. O potser no. Segurament el club torni a revolucionar l’equip incorporant dotze o quinze futbolistes. Els pesos pesants de la plantilla marxaran. D’això n’estem gairebé tots convençuts. Som un equip pont. Assumim-ho. El canvi de cromos necessari per l’estabilitat de Promoesport fa que els ciments del club trontollin. Hem sanejat les arques del club. Però a quin preu? Serem viables a Segona B? Creu la directiva que el Nàstic enganxa a la ciutat? La porta del club és sempre oberta, però sembla que sempre són els mateixos protagonistes qui l’utilitzen, mentre alguns semblen haver llençat la clau al fons d’algun pou on hi semblen destinats a ocupar.
Jo no oblido la grandíssima temporada del “quasi-ascens”, però tampoc oblido que hi havia una vegada que no m’havia d’aprendre de memòria tantes cares noves durant el mes d’agost. I és que el anys, malauradament, pesen per a tots.
Una resposta
” DEUDA CERO ”
De qué nos vale deuda cero ???
Si bajamos a Segunda B. El cáncer del NASTIC es la Junta ” S.A.D. “. Mal gobernada por José María Andreu y sus lacayos. Que permiten que Emilio José Viqueira como director deportivo, realice y se autoalimente, a costa de la entidad y se ría de las socias y socios del NASTC.
NASTIC FINS AL FINAL.