Si us sóc sincer, quan m’he aixecat aquest matí no tenia clar sobre què escriure. Ahir a la nit vaig fer un parell d’apunts sobre què volia tractar en aquest article. Per ordre d’anotació: una plantilla sense sang, Nano Rivas i imatge del club. Em prenc la llibertat d’escriure tant com vulgui, ja que, tècnicament parlant, les plataformes digitals no em limiten la llargària dels articles.
Una plantilla sense sang
Com que no ho considero el més important, però sí preocupant, ho poso al capdamunt. Ahir el Nàstic no va sortir a jugar. Més enllà del sistema de joc proposat, l’equip no va donar ni un bri d’actitud després d’encaixar el primer gol. Sí, hi va haver un parell de jugades d’atac, però totes acaben igual: Uche per terra demanant falta, Barreiro esbufegant, Tete sense saber a què juga i el doble pivot format per Gaztañaga i Matilla, que es menjaven totes les contres de l’Osasuna com si no haguessin esmorzat.
Els dos gols que encaixem són badades defensives que podria signar el pitjor equip de Segona Divisió B. Javi Jiménez deixa sol un jugador visitant en una centrada des de la banda esquerra i Robert Ibáñez marca un gol que fins i tot hagués signat el mateix Valero Serer, que amb més de vuitanta primaveres es devia desesperar a la graderia.
El segon gol el vau veure tots. Errada del linier aixecant la bandera marcant un fora de joc inexistent, la defensa del Nàstic es relaxa, l’àrbitre no pita, li cau la pilota a un jugador de l’Osasuna confós que no entenia que estava passant i fa el que tot futbolista en aquesta situació faria: “ah, que no ha xiulat? Bé, doncs mira, provo”. Toc d’esperó, i gol. Ja es podien queixar els jugadors del Nàstic, ja podia xiular i insultar l’aficionat, que el gol era totalment vàlid, i ens el vam marcar nosaltres mateixos per estúpids. Com coi perds la concentració en una jugada així, tenint en compte que qui té l’última paraula és sempre l’àrbitre? Culpar-lo a ell de les nostres vergonyes no és el camí. Continuem.
Nano Rivas
El que va plantejar ahir Nano Rivas, si ho arriba a fer a la jornada 26, és motiu d’acomiadament fulminant. Mai havia vist un entrenador a can Nàstic que, jugant-se la vida per arribar a les últimes quatre jornades amb un coixí de punts còmode, tirés el partit per la borda deixant a la banqueta al millor migcampista de l’equip, Fali, i al recanvi natural de Sergio Tejera, Javi Márquez. Per contra, poses a Gaztañaga (jugador que no ha justificat la seva titularitat en tota la temporada) i a Matilla, que hom podria pensar que s’havia incorporat finalment al cos tècnic del club.
Fora de la convocatòria Muñiz i Jean Luc, i entra en lloc seu el migcampista-staff i Jean Marie Dongou, un davanter que ni ell mateix sap exactament què està fent al Nàstic. Amb tot això, Maikel Mesa a la banqueta. Inexplicable. Llegia un comentari a Twitter que apuntava que en l’11 del Nàstic només hi faltaven Rharsalla i Maloku.
Si la setmana passada no haguéssim vist l’espectacle esportiu i institucional que vam veure a Lorca, el ‘cabreig’ no seria tan important. Però amb la guerra oberta que es va olorar entre Josep Maria Andreu i el tècnic grana, fent que Rivas rectifiqués i demanés perdó a tota l’afició (quan va dir primer que no ho faria) deixa entreveure que la mala maror a Can Nàstic és una realitat. Això, quatre jornades per acabar, és un punyal enverinat i nosaltres, els socis, en som les víctimes.
Seguirà Nano Rivas a la banqueta grana aquest dilluns? És possible que mentre escric aquest article, Emilio Viqueria, Josep Maria Andreu i el mateix Rivas estigui asseguts fent un cafè signant el ‘finiquito‘. Molt bé: i ara què?
La imatge del club
Després de la derrota d’ahir, la tensió a la graderia es podia notar des d’Austràlia. El soci grana, enfadat (com no pot ser de cap altra manera) va marxar capcot cap a casa, per onzena vegada. Així ho va fer la gran majoria, mentre que un reducte d’aficionats es va quedar a demanar explicacions a la directiva. Que les formes vagin ser millors o pitjors, és discutible, malgrat que personalment sigui partidari de mostrar públicament el descontentament per una situació així, sempre que no s’arribi a les mans.
Surten els jugadors, segons fonts dels aficionats, a tota pastilla, sense voler parlar amb ningú ni fer-se fotos. Volen marxar del lloc on han fet el ridícul per enèsim cop. No tots: Xavi Molina, donant la imatge del que és, el capità del Nàstic, es para a parlar amb un reducte d’aficionats clarament exaltats. Intenta donar explicacions, però no troba les paraules. Intenta justificar els seus companys, però l’entretallen els seguidors del voltant amb la seva ira. Em jugo un pèsol que Molina els entenia perfectament, perquè per ser capità abans has de ser aficionat. ‘Xatu’ va ser l’únic jugador grana que es va ‘menjar’ l’esbroncada. D’altres ja pensaven en com actualitzar el seu perfil d’Instagram.
Després de Molina, va sortir Josep Maria Andreu. El motiu de la seva aparició, a l’estil ‘deus ex machina’, no és una bona notícia pel Nàstic. El president grana va voler calmar els ànims, però la situació era insostenible i la tensió creixia per moments. No era el president el que volien els aficionats; era el director esportiu. Una abraçada del popularment conegut com a ‘presi’ no era prou consol. La dimissió d’Emilio Viqueria, per contra, sí que seria reconfortant.
Arribem així al punt àlgid de la confrontació soci-club. Surt el director esportiu del Nàstic rodejat per companys i membres del cos tècnic. El gallec va tenir la barra de girar la cara i mirar fredament a l’afició que l’estava increpant per la seva pèssima gestió esportiva en les últimes dues temporades. I és que números i sensacions en mà, aquesta temporada està sent pitjor que l’anterior. La gran esquena del director esportiu grana, rebia crits de ‘dimissió’, però com diu la cançó ‘amén, amén, a menudo llueve“.
Com he dit prèviament, les agressions físiques són totalment denunciables i no aporten res més que una justificació per Viqueira per defensar-se davant la seva incompetència. Xiula’l el que vulguis, insulta’l el que vulguis, però no li clavis un mastegot encara que en tinguis ganes. I al revés: si Emilio Viqueira és plenament conscient de la situació de l’equip i la tensió a la graderia, és incomprensible veure com s’hi torna, davant la presència dels Mossos d’Esquadra. Menció especial als seus companys que van retenir-lo perquè la cosa no anés a més. Estic convençut que van haver de fer un esforç titànic per aturar-lo. Una situació vergonyosa més de la qual ningú en prendrà la responsabilitat, per variar.
