Ja es preveia que, si el resultat era advers i no es veien unes ganes i esperit per almenys trencar-se la cara per la victòria, pintarien bastos.
A la prèvia els aficionats van coneixent l’alineació, primera al front. Fali i Mesa a la banqueta, i fora queden Muñiz i Jean Luc; mig del camp amb Gaztañaga i Matilla, al davant la “dupla de la permanència” amb Uche i Barreiro. El que esta clar és que ha de jugar sí o sí Tete, una nova ‘Nanotada’, expressió ja clàssica en els seguidors granes davant d’algun moviment -ja sigui tàctic o d’alineacions- que realitzi el míster nastiquer.
“Igual sona la flauta i ho petem!”, comenten els més positius (que per sort encara en queden a Can Nàstic).
Comença el partit. Primers 15 minuts per a l’esperança…però res. Finiquitat, un punyeter miratge; regal al primer gol per seguir la tradició (faltaria més), però aquí no acaba la generositat de l'”Aspirinu team”. El segon gol, regalet amb caixeta de bombons i llacet. De vergonya i imperdonable en un equip professional. Mare de Déu!!!
Una autentica xarlotada. A Cádiz ja ens haurien escrit una xirigota comentant la jugada. Som la riota de les ràdios i televisions esportives.
L’ambient es comença a escalfar a la grada i ja sonen els primers càntics contra l’equip, director tècnic i companyia. En d’altres camps fa mesos que s’haurien sentit, i és que la paciència de l’aficionat nastiquer és infinita.
Nano ens regala novament tot un reguitzell de canvis que, seguint la seva línia, no aporten res i no varien el dibuix o l’esperit de l’equip, que segueix completament pla, sense idees.
Resumint: nova derrota grana al Nou Estadi i ja en sumem, al lloro, onze.
A la sortida l’espectacle esperpèntic continua, amb Viqueira i alguns aficionats granes que gairebé arriben a les mans.
Avui llegeixo que ja han firmat una treva i aquí pau i després glòria. En fi, un capítol més que, de ben segur, una vegada acabi la temporada o si no treiem quelcom a Sevilla o a casa davant la Cultural, per molt que vulguin vendre que tot està OK, les espurnes tornaran a saltar.
Com ja ve essent costum, el que sempre dona la cara, Xavi Molina, que molts el critiquen com a jugador, però com a capità és del milloret que hem tingut en forces anys.
Seguim amb les desgràcies, que això és un no parar i sembla que hem trepitjat merda; lesió en principi (a hores d’ara mentre escric la columna, desconec l’abast final) de Fali, que es trenca a l’entrenament i pot ser baixa fins a final de temporada. Me casun l’olla, per un que hi fot pebrots!
Creia que la setmana seria, pel que es veia diumenge, molt més complicada, però de moment la cosa està parada. Nano ratificat (els seus resultats estan fent bo a Rodri, vés per on!) i Viqueira segueix com a director esportiu tot i els càntics i la moguda després del partit.
En fi, veurem què passa a Sevilla, un equip ja a Segona B. Però això a nosaltres no ens serveix de res, veient el partit de Lorca.
De ben segur que el filial sevillista no regalarà res. Quina cara presentarà el Nàstic? “Qui lo sa”. Aquest equip ara no funciona ni a casa ni a fora, i veurem quina nova sorpresa ens tindrà preparada Nano.
Sort en tenim que els del darrere no aprofiten les opcions que els hi estem donant, i que a priori, els seus calendaris són pitjors que el nostre. Però o sortim a guanyar (ni empat ni històries) o no sé pas com ens en sortirem com hi hagi algun resultat sorpresa.
Al ‘presi’ em dóna que se li girarà feina ens salvem (que n’estic convençut que sí) o baixem a Segona B.
Santa Tecla gloriosa i Sant Magí no ho permetin, ens espera se’ns dubte un estiu mogudet.
De moment toca patir i en això ja ho he dit moltes vegades…cap problema, en som uns veritables experts.
Se’ns dubte, el millor de diumenge va ser l’homenatge al mite grana Valero Serer. Gran!!!
Hem de cuidar la nostra memòria històrica i a les persones, jugadors, etc. que han fet gran aquest club.
Vinga família ens veiem el proper dimarts. Una abraçada a tots i a totes.
Fins al final!!! Força Nàstic!!!
Jaume, nastiquer de comarques.
