Després de tornar a oferir una imatge patètica al camp del Sevilla Atlético, davant un equip format de juvenils en un conjunt ja descendit a Segona B, fer una anàlisi del que va passar em sembla innecessari i redundant. Tot seguidor del Nàstic amb sentit de la vista va poder copsar el que es va veure al terreny de joc del Ramón Cisneros: un projecte esportiu fallit, tocat de mort, dirigit per una entitat que ja porta massa temps a casa nostra.
L’arribada de Promoesport al Nàstic no va ser pas casual. Amb un deute fregant els 8 milions d’euros, el club acabava de baixar al pou de la Segona Divisió B, en una temporada nefasta a la categoria de plata, descendint com a cuer destacat.
Després d’una campanya de transició, en què el Nàstic aconsegueix estabilitzar-se a la categoria de bronze malgrat que per molts el regust de la campanya és més amarg que dolç, truca a la porta una empresa desconeguda. El seu objectiu, tornar al Nàstic a la Segona Divisió i, de retruc, ajudar a eixugar un deute que en aquells moments posava el club en una situació de perill real de desaparició.
El que va venir després és un dels períodes més gloriosos i carismàtics de la història de la institució. El conjunt grana va aconseguir tornar a engrescar una ciutat que vivia d’esquena a l’equip després d’una crisi al qual el joc de l’equip ajudava a agreujar. Després d’una ratxa de partits guanyats seguits, el Nàstic entra en zona de playoff d’ascens i arriba fins a la fase final, on l’afició grana es va gravar a foc aquella data: 21 de juny de 2014.
Allò va picar. Per altra banda, també va enfortir l’afició del Nàstic i el mateix club. I sí, també a Promoesport. Els fitxatges d’aquella temporada, sumats a l’encertada incorporació de jugadors com Mossa o Gerard Valentín la següent, van acabar esdevenint el pal de paller del futur del club. Amb el que molts consideren el millor equip que ha tingut mai el Nàstic a Segona B, el conjunt dirigit per Vicente Moreno aconsegueix l’ascens de carrer, quasi sense despentinar-se.
El retorn a la Segona Divisió no podia ser millor. Signant una campanya que va deixar bocabadats a tots els aficionats al futbol d’arreu de l’Estat, el Nàstic, amb jugadors de la mida de Tejera, Madinda, Aburjania, Naranjo o Achille Emaná, aconsegueix participar en el playoff d’ascens a Primera Divisió com a tercer classificat. Un únic mal partit en tota la temporada davant l’Osasuna va ofegar tota esperança, però l’orgull que sentia la ciutat per aquell Nàstic era indescriptible.
Amb el crèdit infinit del qual disposava Promoesport, recordo un tweet d’un reconegut periodista tarragoní que deia “Ondoa, Kakabadze, Djetei, Suzuki, Zahibo, Madinda, Aburjania, Maloku, Juan Delgado, Jean Luc, S. Emana, Pitbull. Espero que no prenguem mal”. I quanta raó tenies, Carles. Els fitxatges, que van conformar el que es podia conèixer com ‘ONU Nàstic’, no van ser gens encertats.
Una temporada patètica, d’infart, trista, d’una desfeta inexplicable i on el club va perdre el seu projecte, primer amb els fitxatges, i després amb la marxa del qui personalment considero el millor entrenador de la història del Nàstic, Vicente Moreno Peris.
Amb la salvació a l’última jornada, Promoesport es veia en entredit. Quan semblava que el més lògic era fer ‘tabula rasa’ i apostar per una plantilla competitiva per poder aspirar a alguna cosa més que la salvació ‘in extremis’, tornen a arribar fitxatges de Segona B. Álvaro Bustos, Sandro Toscano i Tete Morente són els noms que més van posar en dubte els aficionats grana. El ‘retorn’ d’Uche feia preveure que tindríem un davanter de garanties que, un cop recuperat de la seva lesió, portaria gols al Nou Estadi. Tampoc.
Sense davanter referència, sense banqueta, amb un reguitzell de lesions que encara duren i amb tres entrenadors al capdavant de l’equip (ara ja quatre), els ingredients per una nova desfeta estaven tallats i l’oli de la paella ja fregia. L’arribada de Nano Rivas semblava que feia reaccionar l’equip, per joc i per gol, però no van passar ni cinc jornades i el Nàstic tornava a fer aigües. La planificació esportiva, un cop més, ha ferit gairebé de mort el conjunt grana.
Ara ja és tard. Podria venir la millor versió de Mourinho a entrenar el Nàstic, que ni així sabríem lluitar. El problema del conjunt grana ja no és només esportiu, sinó també psicològic. S’han portat grans jugadors com Mesa, Omar Perdomo o Kakabadze. Dimitrievski està signant la seva última temporada a Segona de la seva carrera. Álvaro Vázquez és un tros de davanter, però que no té clar que està jugant a la categoria de plata. Barreiro és un dels millors rematadors de Segona, però el Nàstic tira pilotes a l’àrea quan el gallec és a la banqueta. Uche, que ja no té 25 anys, ha perdut la xispa del gol.
En definitiva: Promoesport ha fet amb el Nàstic una plantilla amb jugadors molt bons tècnicament, que destaquen individualment en les seves respectives posicions. El problema és que no s’ha preocupat de fer un equip. I amb aquests jugadors, que ben avinguts sobre el terreny de joc serien una màquina de matar, estem a res i menys de tornar al pou d’on vam sortir.
De fora vingueren, i a Segona B ens tornaren. Marxeu, siusplau.
