Val a dir que el Nàstic és últim per mèrits (o demèrits) propis. Els granes no han trobat la manera correcta per competir durant la major part del que portem de campionat. Només l’arribada d’Enrique Martín ha possibilitat que els tarragonins ofereixin una nova cara, almenys en els darrers partits disputats. Però així és impossible. El pal, Edgar Badia i la calamitosa actuació arbitral encapçalada per Iglesias Villanueva impediren que el Club Gimnàstic tornés a Tarragona amb quelcom millor que una derrota per la mínima.
L’expulsió de Fali és justa si l’adeqüem al reglament vigent. El dubte salta quan l’equip perjudicat és gairebé sempre el de menor entitat. Estic i estem tots farts de veure com certs futbolistes tenen una facilitat natural per protestar cada acció xiulada sense veure cap amonestació. A la retina col·lectiva trobem expulsions discutibles com la d’ahir o la de les canyelleres de Manu Barreiro el dia del seu debut.
Fali ha de controlar el seu caràcter però la directiva grana ha de fer un pas endavant per sol·licitar un tracte just durant la disputa dels partits. Les desgràcies mai venen soles, i l’espectador mig del Nàstic s’ha afartat de veure com al mínim dubte la balança s’inclina sempre cap a un altre cantó.
Em resulta irònic i curiós que el mateix linier es sentís agreujat per les paraules del “4” grana però no veiés l’agressió de Juan Cruz a Thioune a escassos centímetres seus.
Potser és que ens hem tornat uns ploramiques o simplement que sempre plou sobre mullat, però les darreres decisions arbitrals han caigut sempre del cantó on no hi és el Club Gimnàstic.
Estem vivint una temporada difícil, amb poques alegries i masses ensurts. La presumpta millor lliga del món (molt discutible aquest terme) necessita urgentment un mateix barem per a tots els conjunts si no vol que aquesta es fraccioni encara més.
