El caos del Nàstic

Enrique Martín Monreal va tornar a apostar pel seu característic 3-5-2. Els fitxatges realitzats durant el mercat d’hivern feien preveure que el navarrès utilitzaria aquest sistema de forma definitiva. La baixa de Thioune obligava al tècnic grana a avançar la posició de Fali al pivot defensiu. Vist el resultat i el joc, l’aposta no sorgí l’efecte desitjat.
El Nàstic mutà novament a una versió grisa, ineficaç i plana. Una versió que malauradament estem massa acostumats a veure.
Els tres escollits per intentar moure l’engranatge tarragoní foren el mencionat Fali, Imanol García i Abdelaziz Barrada. Aquest últim mereix una menció a part. Faltat de ritme i de forma física, el “7” grana disputà un encontre absolutament per oblidar.
Imanol García, orfe de Thioune es passà la major part del matx corrent per la gespa intentant apagar els focs provocats pel seu company a la medul·lar Fali.
El temperamental Fali no va suplir amb solvència la baixa de Thioune. El senegalès, gràcies al seu físic és capaç d’estirar a l’equip executant una pressió alta i intensa que incomoda als equips contraris. Amb la pilota als peus el “5” del Nàstic aporta la pausa i la calma necessària per arribar a la zona de tres quarts en les millors condicions possibles.
Com bé ja s’ha dit anteriorment Fali no assolí adequadament aquesta tasca. Desendreçat en la pressió, caòtic en la passada i sobretot excessivament revolucionat, acabà el partit sent expulsat meritòriament. Dues expulsions en els darrers dos encontres figuraran ara en el currículum del centrecampista valencià.
Enrique Martín ha de posar èmfasi en aquest aspecte. Tenir el control dels partits és clau per a subsistir en aquesta categoria. Els tarragonins no són un equip ben dotat tècnicament, per tant el ritme alt imprès per Fali, unit a la poca adaptació mostrada fins ara de Berat Sadik, convertien el matx de dissabte en un escenari díficilment aprofitable pels interessos visitants.