El Nàstic no flueix. Els granes han arribat a aquesta alçada de campionat essent amb diferència el pitjor equip de la categoria. Tous en defensa, ineficaços en atac però sobretot grisos en imaginació.
Els migcampistes del primer equip s’ofeguen en el mar de cames rivals quan arriben a tres quarts de camp contrari. Ni Javi Márquez, ni Cotán, ni Barrada i ni tan sols Ramiro Guerra són capaços de generar quelcom diferent. La manca d’imaginació dels mencionats futbolistes passa factura a l’estadística de gols anotats. Fins a la data cap dels integrants de la primera plantilla ha agafat les regnes creatives de l’equip. Ningú s’ha atrevit a filtrar passades o crear avantatges per a que els homes avançats del Nàstic generin ocasions de gol.
Disset gols en vint-i-vuit jornades són un pobre bagatge per un equip que a priori vol lluitar per salvar la categoria. Només Luis Suárez amb cinc gols ha donat parcialment la talla en aquesta faceta golejadora del conjunt dirigit per Enrique Martín. L’explicació és bastant clara. Els davanters del Nàstic són partit rere partit nàufrags en el mar rival. Acostumats a lluitar sense companyia, els atacants tarragonins són obligats sovint a sortir de la seva zona de confort si volen participar el més mínim en el joc col·lectiu dels seus, veient-se rodejats d’un tap que amb prou feines són capaços de treure.
En el futbol només hi ha dos maneres de superar un rival: amb la pilota controlada, o cedint l’esfèrica a un company en millor posició. La manca de jugadors desequilibrants (cal recordar que Jean Luc va marxar a l’estiu) facilita que els rivals amb una simple pressió zonal desactivin per complert l’entramat ofensiu tarragoní.
El Club Gimnàstic necessita algú que atragui rivals. Necessitem un imant que polaritzi part del potencial atacant dels nostres. L’equació és simple: si un futbolista té dos rivals damunt seu per lògica un company es trobarà sense marca. Connexions com la de Achille Emaná- José Naranjo o fins i tot Manu Barreiro-Ikechukwu Uche són autènticament essencials per aconseguir la mencionada fita.
En la figura de José Kanté Enrique Martín sembla haver trobat aquesta classe de futbolista. Hàbil amb la pilota i fort en el cos a cos, el davanter cedit pel Legia de Varsòvia es postula com el far on el darrer tram de la transició ha de girar. Només cal que el navarrès li trobi parella de ball. Capacitat en té, la pregunta és si trobarà la peça abans que aquest vaixell es quedi definitivament sense gasolina.
