La victòria davant l’Albacete ha pujat els ànims. Això és un fet. Ningú dubta que aquest equip competeix. Per fi estem veient un Nàstic que fa mèrits per guanyar els partits. Els tres punts aconseguits pels granes fan que els d’Enrique Martín surtin de l’últim lloc de la taula. Sembla insignificant però en realitat no ho és. Veure que un equip ho està fent pitjor que tu rellança la moral dels futbolistes. Per fi no som el pitjor equip del futbol professional estatal. A hores d’ara aquest dubtós mèrit és a mans del Córdoba.
Enguany crec que amb 48 l’equip es podria salvar. El Nàstic doncs ha d’aconseguir-ne 24 més per no baixar a Segona Divisió B. O el que és el mateix: hem d’obtenir els mateixos punts que portem fins ara en només 13 jornades. Difícil? Si. Probable? No. Impossible? Tampoc.
Els números són clars. Partint d’aquesta puntuació hem de guanyar 8 partits. 8 de 13. O sigui, un 61% dels encontres que resten. Això és el que hi ha. Si hom no fa els deures quan toca, al final s’ha de córrer per arribar a l’objectiu. Oviedo i Zaragoza ens esperen. Us imagineu que els guanyem? Si un ho mira amb perspectiva, aquest fet no és tan inversemblant. En el debut d’Enrique Martín a la banqueta vam aconseguir imposar-nos in extremis als asturians. És cert que no ens enfrontem al mateix equip que va visitar Tarragona, però siguem realistes, nosaltres tampoc som els mateixos. Hem crescut exponencialment. La necessitat i els nous fitxatges han ajudat a aquest creixement. El tema Zaragoza és un cas apart. A Tarragona ens van superar per mèrits i demèrits propis. Però els aragonesos s’estan complicant la vida d’una manera extraordinària, i aquesta situació podria afavorir els nostres interessos.
Segueixo pensant que no arribarem a la permanència, però si tinc clar alguna cosa és que si aquest equip ha de morir, ho farà a la vora.
