Aquest matí m’he llevat amb nerviosisme. No sé el motiu però cada vegada que juguem davant el Zaragoza em poso d’aquesta manera. És estrany en mi. Només tenia aquesta sensació el matí del dia de Nadal quan maldestrament obria els regals que un sempre encertat Pare Noel escollia per a mi. Els duels davant els aragonesos sempre són especials. Els darrers dos porters de l’entitat han avivat aquest foc. Aquesta mena de detalls provoca que els partits desprenguin un aroma particular. Bromes a banda el xoc d’avui és essencial. Tot i que ja estem mentalitzats, de sumar els tres punts el Nàstic es col·locaria a “només” sis de la permanència. Malgrat haver d’enfrontar-nos encara a equips com l’Sporting de Gijón o el Granada, el calendari del Nàstic les darreres jornades és a priori benèvol. Massa tard potser o ideal segons de quin cantó ho miris. Jo ja he perdut l’esperança sincerament.
Però i si avui guanyem? I si vèncer a la Romareda insufla aires d’optimisme a la plantilla? I si el partit d’avui és l’inici del meteòric ascens grana? No ho crec, però coses més rares hem vist durant els últims anys.
Qui sap què ens depara el futur més immediat de l’equip. Potser als deu minuts un error garrafal dels nostres centrals deixa sol a Álvaro Vázquez davant Bernabé. Tant de bo l’ex del Nàstic no tingui el dia.
Xavi Molina recalcava aquest mateix migdia la importància que té aquest partit. Les paraules del de la Canonja han de servir de gasolina a una afició que un cop més es desplaçarà per recolzar als seus herois. El “Xatu” té raó. Ell no enganya. Avui és i ha de ser el dia. Alegria que és Nadal.
