El partit del Gimnàstic de Tarragona davant el Real Zaragoza va deixar palesa un cop més la manca d’ambició que té aquest equip. Enrique Martín va repetir d’inici un esquema amb tres centrals, dos carrilers, tres migcampistes i dos davanters, tot i que Brugui sovint exercia d’enllaç amb Luis Suárez, això si, sense gens d’encert. El conjunt local tot i la mala ratxa de resultats va ser l’amo i senyor del partit. En una primera part espessa per part dels visitants, els aragonesos amb tres gols sentenciaren un partit i condemnaren (un cop més) al seu rival al descens de categoria.
El partit però deixà vàries conclusions. La primera és que el Nàstic va perdre l’encontre més per demèrit propi que per mèrit del rival. I és que la feblesa defensiva d’aquest equip i sobretot del global de la plantilla impedeix obtenir millors resultats. A banda i per un altre anàlisi queda la incapacitat de la plantilla per filar tres passades seguides que desestabilitzin l’entramat defensiu rival.
El primer gol es produeix per un error massiu de la rereguarda tarragonina. La pilota queda morta a l’àrea tarragonina, i una despistada d’Abraham Minero entre d’altres permet que un jugador local pràcticament sense voler introdueixi la pilota al fons de la porteria defensada per Bernabé Barragán. Dues accions individuals més acabaren per posar el definitiu tres a zero al marcador.
El Nàstic té urgència per guanyar. I no ho sembla. Els granes tot i defensar amb línia de cinc concedeixen massa espai als atacants rivals.
Només hi ha dues maneres de defensar. Una és com ho fa el Nàstic: recular i recular a l’espera d’asfixiar a l’adversari. Entendria aquesta posició contra un rival amb molta més qualitat que la pròpia, però el Zaragoza no és ni de bon tros un dels rivals més forts de la categoria.
L’altre opció és anar a buscar el rival. I és en aquest extrem on l’experiència d’Enrique Martín havia de donar els seus fruits. Els granes havien d’anar a buscar al rival a camp contrari, conscients del mal moment que vivien els aragonesos i sabedors que davant la seva sempre exigent afició una pèrdua a camp propi provocaria uns xiulets que posarien nerviosos a uns futbolistes poc acostumats a lluitar sota aquestes condicions.
Luis Suárez i José Kanté (que entrà després del descans) foren els únics que van entendre què requeria el partit. La resta dels seus companys a banda d’Imanol segurament, no acompanyaren als puntes, deixant un buit enorme a tres quarts de camp. Un cop superada la primera línia de pressió els aragonesos van poder jugar a plaer.
I és que amb aquest resultat, el Nàstic va posar possiblement el primer clau del taüt que serà tornar l’any vinent a la Segona Divisió B.
