Com suposo que esteu el 99’9 % del nastiquers i nastiqueres, porto una emprenyamenta de Cal Déu. Anem a Zaragoza jugant-nos la vida, davant un rival en hores baixes al que en els darrers anys els hi havíem fet la guitza, i apareix “l’Aspirinu team”, l’equip amic dels desfavorits. Només ens va faltar sortir amb un lliri a la mà i anar tirant petonets als rivals. Vam cardar pena cosa fina!
Ho sento, però estic fins els pebrots de tot plegat; això no hi ha per on agafar-ho i anem en caiguda lliure, sense paracaigudes, directes al pou de la Segona B.
El temple dels fidels al “Martinisme” comença a estar desert; l’alineació de sortida no s’agafa ni amb pinces. Deixes a Kanté a la banqueta? Me casum l’olla! Que és el jugador més determinant que tenim, òndia! Què això ho veu fins i tot un nen de quatre anys! Fots en un marró al pobre Brugui. Deixes a Salva a casa quan t’ha demostrat que és un central o lateral de garanties? 3 porters per si de cas? Sí convé porta un altre davanter, rellamp! Va home, que sembla un acudit. Que hem de sortir amb tota l’artilleria i no amb Luis Suárez més sol que un mussol trencant-se la cara amb tota la defensa aragonesa. No fotem! Així volíem guanyar?
Tothom tenia moltes il·lusions posades en aquest partit i, com un coitus interruptus, als 6 minuts ja ens n’havien clavat un i la trempada de prèvia del partit que portàvem es va desinflar cosa fina. Tot a fer punyetes en un plis plas.
Sí, a la segona part la cosa va canviar un xic, però ja ens n’havien cascat tres. Tot i la millora no vam poder fer ni un golet que almenys animés a la parròquia grana desplaçada a La Romareda. Uns herois; olé, cracks!
En acabar el partit surt Abraham en calent i diu que si falta d’implicació i històries vàries, després que si cap directiu parla per la ràdio i finalment, ves per on, l’únic que hi fot seny i fa unes declaracions amb cara i ulls és Fali, que sembla almenys tenir el suficient orgull i valentia per dir les coses com són. Chapeau pel valencià. Amb un parell, sí senyor! Ja ho deia un amic: “Fali president!”. Quin crack!
Veus el plantejament i els gols i és per pixar i no treure gota. Sempre he estat positiu, però entre la tristor de la passada jornada i la mala llet que cardo avui…què voleu que us digui. Sí, queden 30 punts i encara és possible el miracle, cal lluitar-ho fins al final, però ara em costa veure-ho. Així no anem en lloc.
Torno a repetir que és una veritable llàstima que els dirigents del club, tenint ja l’historial de les dues darreres temporades, no hagin posat fill a l’agulla per intentar que no tornés a passar per tercera vegada. I no sols ha tornat a passar, sinó que pitjor. I ara aplaudiu a qui vulgueu, però passo ja de punyetes! Us demano disculpes pel to d’aquesta columna ja que semblo el follet rondinaire grana, però és tal com em sento i no puc amagar-ho. És que sap greu, coi! Que ho hem regalat! I sembla que aquí no passa res!
No vull tornar a Badalones, Cornellas i companyia. I els que creieu que tornar a pujar serà bufar i fer ampolles, un recordatori: aquest cap de setmana jugaven Castellón–Hércules. Els recordeu, oi? Avís per a navegants.
Propera jornada davant el Numancia; a pels 3 punts i a seguir mirant de reüll la resta de resultats. Mare de Déu! M’agafo a les paraules de Fali i esperem almenys que si hem de baixar sigui amb dignitat, no fotent el penes com aquest passat dilluns. L’afició no mereix passar per això. Malgrat tot, estigui el Nàstic on estigui, allà hi serem.
Apa família, fins el proper dimarts, una abraçada a tots i a totes. Fins al final, força Nàstic!
Jaume, nastiquer de comarques.
