Comentava Enrique Martín en roda de premsa posterior al matx de diumenge que el Nàstic era com un enciam d’una amanida, al que només li falta ser ben condimentat per acabar de ser un plat exquisit. Al respecte, em feien saber per xarxes socials molt encertadament uns companys que ell és el cuiner, qui la condimenta, i que per tant, igual no era candidat idoni per Master Chef o Bake Off, i afegeixo, espero que només fins al partit d’ahir.
L’enciam (la plantilla) que tenia Martín quan va arribar no era de la millor qualitat, amb algunes fulles (jugadors) seques o pansides i amarg, però al mercat d’hivern la cosa canvià, es destrià el fullam i s’afegí nou verd, en general de més qualitat, poc trillat i d’aspecte més saludable, llevat d’alguna excepció (Sadik, Barrada). El que si feu bé amb aquesta nova matèria prima el xef Martín va ser donar-li consistència (formar un equip), unes quantes hores en remull (treball físic i mental), feren que l’enciam agafés més bon color i en conjunt millorés la seva imatge.
El problema arribà a l’hora de condimentar el verd (l’onze inicial i la mentalitat dels partits). L’amanida per excel·lència de Martín es presentava en un plat triangular (el 5-3-2), amb una part molt ampla (en defensa) i una altra molt estreta (en atac). Les fulles (els jugadors) simètriques i d’un mateix perfil (defensiu), a l’estil d’un enciam tipus iceberg, de supermercat, sense estridències ni massa gust. Pel que fa als condiments, la sal brillava per la seva absència (joc insípid), poc oli (alguns detalls aïllats en atac) i molt vinagre (poc “pelotero” i molt “patadón”). Era una amanida, en general, difícil de menjar i de pair.
Diumenge, afortunadament, tot fou més agraït pel paladar. El plat on es serví (5-3-2), malgrat tenir encara reminiscències del triangular (5-3-2 defensiu), era més rectangular (s’assemblava per moments a un 3-5-2, gràcies a la pressió i mentalitat més ofensiva). Les fulles de l’amanida, ja no eren totes iceberg, simètriques i d’un mateix perfil (defensiu), s’afegiren fulles de rúcula i d’escarola (Palanca, Uche, Thioune al seu lloc…) donant-li més ventall de sabors i colors (joc una mica més associatiu). Finalment es posà sal (mentalitat més ofensiva), s’afegí més oli que de costum (arribades més en bloc en atac) i es canvià el vinagre per crema de mòdena, més endolcida i menys àcida (més “pelotero” i menys “patadón”). No era una amanida gourmet, se li podrien afegir fruits secs, picant, salses, etc, però venint d’on veníem no podem demanar molt més.
Veurem com es condimenta de nou l’amanida a Almería; si es fes de forma semblar a ahir ens podríem donar per satisfets. És clau no fallar gaire en els ingredients d’aquí a final de temporada, una mínima errada farà que no ens podem acabar menjant el plat de la salvació. La Taronja Mecànica (la selecció holandesa), el Dream Team (FC Barcelona), la quinta del Buitre (Real Madrid), el submarí groc (Villarreal), etc…Tots ells són sobrenoms d’equips de futbol que han aconseguint fites importants, us imagineu a final de temporada una Amanida Grana? Costa molt de creure. Us ho diu un boig pel Nàstic.
