Doncs sí. És la paraula clau que defineix l’estat d’ànim de l’afició nastiquera. Encara hi ha qui no vol veure la realitat i pensar que el projecte que tenim és d’allò més engrescant i que cal tenir paciència.
Sóc dels que creien cegament en el nou projecte esportiu, però a mesura que passen les setmanes (i ja portem uns quants mesos) ho veig cada vegada més magre.
Els resultats son pèssims, però la imatge no és molt millor. Em vaig començar a “espantar” a la pre-temporada, quan ja avisava Bartolo (un gran analista de futbol tot-hi que d’entrenador avui per avui a Can Nàstic poca cosa) que el preocupava que no guanyéssim cap partit a equips de Segona B.
La cosa es va agreujar amb la no incorporació d’un altra migcampista de garanties. A Javi Márquez ja ni se l’espera i de Viti…millor no parlar ni del tema.
És cert que hi han circumstàncies que no pots controlar, però això no eximeix que moltes altres sí. “Futbol és futbol”, que deia Boskov. I pràcticament mai pots assegurar-te que les coses aniran com esperes, però tampoc ni els més pessimistes esperaven que a aquestes alçades de la temporada estaríem així (sí, ja portem 10 partits de temporada).
La sensació és la de viure el dia de la marmota en el qual mai acabes de sortir-ne. Ni les dues victòries obtingudes han estat d’un gran mèrit; dos equips, a priori, destinats a lluitar per no baixar (no descarto que estiguem en aquest grup a final de temporada).
Una golejada i bany futbolístic, el de l’Andorra, que no recordava en anys a Can Nàstic. I mira que no portem gaires alegries últimament. El partit del Llagostera, que semblava que podria ser un accident, al final sembla que probablement siguin millors que nosaltres.
En fi. Un ja no sap ni què pensar ni què dir. Busca responsables tècnics però sembla que més d’un comença a mirar cap a dalt. No crec, ni molt menys, que els directius -i especialment Josep Maria Andreu– vulguin que el Nàstic s’enfonsi (al qual no dubto de la seva estima i que pateix més que mai el que està passant)…però a la vida a vegades cal fer un canvi de cicle. I això passa per cares noves, per un projecte (no només esportiu) renovat. Ja no és allò d’entrenador nou i generar il·lusió durant dues o, màxim, tres setmanes. O esperar que el mercat d’hivern ens arregli todos los males.
Fins i tot el nou rumb esportiu Parés–Bartolo ha estat insuficient per trencar la sagnia de resultats i, especialment, anímica-depressiva dels i les nastiquers/eres.
Hi ha qui pensa que hem tocat fons, però no és així: Toledo, Mérida o Racing de Ferrol, entre d’altres clubs històrics que han baixat en els últims anys per mèrits propis i esportius a Tercera.
Així que ningú pensi que la cosa no pot anar a pitjor. Com ja he dit per activa i per passiva a les xarxes socials, Castellón i Sabadell van patir “de lo lindo” per no baixar al pou de Tercera l’any passat. Aleshores sí que el panorama és complicaria, i molt.
A principis de temporada hi havia qui deia (i jo me’n enreia) que l’objectiu era fer 45 punts (els virtualments necessaris per salvar-se) i que ja encarariem la temporada següent amb l’objectiu de pujar. Ostres…doncs sembla que no era una afirmació que estigués tant fora de la realitat.
L’equip no ofereix -excepte en les figures de Goldar, Ballesteros i Pedro (potser una mica Bonilla)- cap valor afegit al conjunt. Fins i tot Bernabé em sembla un porter més vulgar que el que, segons deien, tenia cartell de Segona A.
No és qüestió de “rajar” de tothom…però la imatge de fragilitat de l’equip a nivell defensiu és brutal (i no parlo només de la defensa). Qualsevol nen té més rigor defensiu que Habran (l’hipotètica estrella), que pinta pitjor que Azkorra.
Pol Valentín als 15 minuts de partit ja treu la llengua. El tema del migcamp…en fi. Millor no parlar-ne. Però encara estic intentant rumiar a què juguem. Pol Ballesteros, per molt bo que sigui (que ho és), no pot amb tothom. Brugui, em sap greu, no té nivell per ser titular (tot i que tampoc per deixar-lo sense dorsal). I a Pedro li arriben quatre pilotes comptades durant el partit i ja fa molt amb el que fa.
Bartolo deia que el d’Olot era el millor partit fins ara del Nàstic. O a Footters vaig veure una altre partit (val a dir que les càmeres que utilitzen no són les de la LPF) o jo estic perdent l’enteniment.
Si en un cosa ha destacat Bartolo al Nàstic fins ara ha estat el seu acuradíssim criteri futbolístic (per les dolentes i les menys dolentes). Però les declaracions de l’altre dia em van recordar a “el de campanas”. I sincerament, em preocupa igual o més que el joc i els resultats de l’equip. Sembla que Bartolo també està perdent l’oremus. Lo que nos faltaba.
En fi. Diumenge aniré al camp…i intentaré esborrar del meu cap tot el que he escrit avui.
Fins al final, força Gimnàstic!
