La situació del Nàstic és totalment inversemblant. El temps s’ha ocupat de retratar a tots aquells que es pensaven que en baixar, tot serien flors i violes, i que el Nàstic aniria guanyant amb la gorra i passejant-se pels camps de Segona B. Només calia tirar de memòria per recordar l’infern que és aquesta categoria. No tothom pot fer com el Mallorca i fer l’ascensor, però del Mallorca a situar-se en posicions de descens a Tercera Divisió a mitjans de novembre hi ha un bon tros.
Fins ara confiava en l’equip i en que la posició a la taula era anecdòtica, una situació que tard o d’hora s’acabaria revertint i que l’equip, com a mínim, lluitaria per als play-offs a final de temporada. Avui dia, he anat perdent aquesta confiança i començo a contemplar totalment horroritzat la possibilitat d’acabar competint amb el Figueres i el Peralada a Tercera Divisió.
El Nàstic té una plantilla, una estructura i un pressupost superior a gairebé tots els clubs de Segona Divisió B, però tot i això cada setmana es repeteix el mateix guió i els nastiquers acabem cada vegada més frustrats i cansats del futbol, sobretot després de quatre anys consecutius de decepcions. Jo tinc vint anys, vaig començar a sentir el Nàstic quan Diego Torres i Bolo eren els davanters de l’equip i he viscut moltes èpoques i situacions diferents, la majoria no gaire exitoses, però no recordo una situació tant preocupant i difícil com l’actual i em costa penar en cap equip que pugui haver viscut quatre temporades consecutives tant dures com les que ha viscut el nostre club.
Amb onze punts en dotze jornades, el Nàstic es manté una setmana més a les posicions de descens. I ara mateix, a Tarragona tots els dits apunten a un sol home, Xavi Bartolo. El tècnic va arribar aquest estiu al Nou Estadi de la mà de Sergi Parés, després de realitzar un treball impecable a Reus. A Tarragona, l’arribada del lleidatà va generar gran expectació i va il·lusionar a una afició cansada de decepcions i que veia com el descens a Segona B podria resultar en la passada enrere necessària per a agafar impuls i tornar més fort que mai, com ja hem vist en altres clubs els últims anys.
El treball que se li encomanà a Bartolo era especialment complicat. Al lleidatà se li van exigir uns objectius molt ambiciosos (es veia el play-off gairebé com una obligació) amb una plantilla totalment renovada amb setze cares noves. A jugadors de talla mundial com Griezmann, Hazard o Joao Félix, que han fitxat aquest estiu per Barça, Madrid i Atlético de Madrid respectivament, els està costant adaptar-se a tres dels millors equips del món. Imagineu-vos el que significa posar a jugar junts onze jugadors que mai han coincidit i que no es coneixen i buscar que tots s’adaptin i s’entenguin a la perfecció.
Tot i això, tots, inclòs Bartolo, sabíem el repte titànic al qual s’enfrontava el tècnic quan va acceptar la proposta grana. El de Lleida ha defensat sempre que el projecte que ell va iniciar amb el club al juny té objectius a llarg termini i ha intentat dotar al Nàstic d’una filosofia de joc que feia temps que no es veia al Nou Estadi. Ningú dubta del seu treball, professionalitat i honradesa, però el futbol és així, el que mana són els resultats, i Bartolo no els està aconseguint amb una plantilla teòricament molt superior a la majoria de rivals.
En la meva opinió, el gran càncer d’aquest Nàstic és la repetició, setmana rere setmana, d’uns mateixos errors que estan condemnant a l’equip a la difícil situació en la qual es troba. Fins ara, la facilitat per encaixar gols i la falta de ritme de l’equip als primers minuts dels partits han estat grans problemes per als granes, doncs en el partit contra el cuer i equip menys golejador de la categoria (havien marcat sis gols en onze partits), en una situació on la victòria era pràcticament obligatòria per als de Bartolo, arriba el Badalona i et genera tres ocasions claríssimes en els primers deu minuts de partit, anotant en una d’aquestes tres (encara que bé podria haver anotat les tres).
Mentiríem si diguéssim que l’equip no ha millorat des de principi de temporada, o que tota la culpa del mal moment nastiquer sigui de Bartolo. És evident que, entre altres coses, la planificació esportiva de la plantilla presenta deficiències greus i que falten efectius en algunes posicions mentre que en sobren en d’altres. Però quan en un club les coses no van bé el primer senyalat sempre és l’entrenador i en aquest cas la responsabilitat li ha caigut a Bartolo. Canviar l’entrenador no sempre és la solució, ho sabem prou bé a can Nàstic, que els últims anys gairebé hem comptat més entrenadors nous que alegries, però sí que és cert que, en molts casos, ajuda a canviar dinàmiques i agitar equips mal acomodats o sense respostes als problemes que se li plantegen. Sigui com sigui, sembla que el Consell d’Administració es pren el partit de diumenge a Sabadell com un ultimàtum per a un Bartolo a qui se li està acabant el crèdit.
