Aquesta temporada, al Nou Estadi, inclús quan patim sembla que l’equip, per alguna raó ha de golejar al rival. Al Llagostera, que en set partits només havia encaixat dos gols, n’hi vam fotre tres! La seguretat i solvència que transmet aquest Nàstic convida a l’optimisme.
Sempre he pensat que un bon equip ha de fer del seu fortí la seva gran arma. El Nàstic està imbatut al Nou Estadi, i suma un rècord conjunt de 14 a 2 en 5 partits. Una mitjana de gols marcats de gairebé 3 per partit. Un veritable espectacle! És realment molt trist que no puguem ser al temple acompanyant a l’equip perquè, després de tants anys de patiment, ens ho mereixem.
Però tot i l’ampli resultat final, contra el Llagostera ho vam haver de lluitar. El Nàstic era superior a l’equip d’Oriol Alsina, però la verticalitat de Guiu, Cortés o Gil, juntament amb l’omnipresència de Sascha ens va donar algun ensurt. El cas del 9 barceloní del Llagostera va ser un autèntic recital, és igual d’on arribés la pilota i en quina posició i condicions; ell se les arreglava per guanyar sempre el duel als defenses granes i descarregar cap als seus companys a la mitjapunta.
Però una jugada va canviar el partit. Després de moltes setmanes sent perjudicats pels àrbitres, el col·legiat no va xiular un penal que, a mi, em va semblar clar en contra del Nàstic. I la cosa encara es va posar més de cara quan, fruit de la ràbia, l’home que havia provocat aquest “penal”, Julen Monreal, el millor defensa del Llagostera, agredia a Bonilla i s’autoexpulsava del partit. Després de tant maltractament arbitral crec que en algun moment havíem de ser beneficiats. Tot i que crec que, inclús si haguessin xiulat aquest penal, el Nàstic tenia capacitat per haver remuntat, encara que precisament era el guió de partit ideal pels d’Alsina.
Destacar dos noms: Álex Quintanilla i Pol Domingo. El central de Bilbao es va convertir en un autèntic mur i, conscient que gairebé era impossible guanyar-li un duel aeri a Sascha, es va dedicar a tallar els atacs gironins i dirigir una sòlida defensa grana. Per la seva banda, el lateral de la Pobla de Montornès va fer un partit completíssim. Solvent en defensa, útil en atac i sense acabar expulsat. No vaig entendre les declaracions posteriors de Seligrat afirmant que Albarrán és el millor de la categoria en la seva posició quan un noi de la pedrera, només en un partit, ha demostrat tenir un nivell, com a mínim, semblant al del lateral de Badalona i no ha perjudicat l’equip deixant-lo amb un jugador menys.
Important també el gol de Gerard Oliva. El de Riudecanyes realitza un treball impagable a la punta d’atac, però un davanter si no fa gols perd molt de valor. L’inici d’Oliva en xifres anotadores no està sent del tot l’esperat, però segueix sent un futbolista molt important per a Seligrat. I si de tant en tant marca un golet -com el que li va fer al Llagostera- el tindrem més motivat i amb més confiança.
El rendiment de Pol Ballesteros com a revulsiu també és digne de menció. El de Vilassar de Mar entra al camp amb la defensa rival ja cansada, i amb la seva velocitat i desequilibri és autènticament devastador. Tres gols ha marcat ja l’extrem del Maresme, que anota cada 39 minuts que disputa. Contra el Llagostera va provocar un dels penals més clars que recordo (penal que no va xiular l’àrbitre possiblement per a compensar el del Llagostera) i va tancar el partit a les acaballes just abans que Fullana sentenciés amb un golàs de bandera.
Bé, una setmana més al més alt de la taula i amb un equip que permet il·lusionar-se. Encara no ha acabat ni la primera volta de la primera fase de lliga, però ja tothom té en compte al Nàstic com un dels favorits a l’ascens. Ara toca seguir treballant i guanyar algun partit fora de casa d’una punyetera vegada i aquesta setmana tenim una bona oportunitat contra el filial periquito.
