El Nàstic viu constantment en un déjà-vu que el porta a repetir l’experiència de quinze dies abans i és incapaç de sumar dos bons resultats consecutius. Que només ho hagi aconseguit una vegada en tot el que portem de temporada explica perfectament la irregularitat de resultats en la qual està immersa. Més enllà dels resultats, però, el que preocupa és que l’equip sigui incapaç de mantenir la bona imatge que va demostrar contra el Granada o el Sevilla Atlético, per citar dos exemples. Això és el que pensarà la majoria de l’afició grana. Realment, però, la imatge que deixa un equip sobre la gespa serveix d’alguna cosa? Rotundament no, i menys en una categoria com la Segona Divisió on la igualtat és tan ferotge i el que preval és aconseguir la victòria a qualsevol preu. El que sí que preocupa de la derrota contra la Cultural Leoensa, que és el tema central d’aquest article encara que no ho sembli, és l’absència de recursos d’Antonio Rodríguez Saravia per intentar canviar el guió del partit quan l’equip més ho necessitava.
El pla A funciona, el pla B no existeix
Quan parlem de recursos parlem de la manca d’un pla B. Si anem més enllà, de la manca de jugadors per poder dissenyar un pla B. Més enllà del que diu el resultat, el plantejament inicial de Rodri per saltar sobre el verd del Reino de León va ser fantàstic. La Cultural portava tres mesos sense guanyar, rebien a casa a un rival directe per la permanència i per tant, el triomf era l’únic resultat possible. Per tots aquests arguments, el conjunt local va sortir endolladíssim a intentar aconseguir un gol ràpid que indiqués que per fi havia arribat el dia de reconciliar-se amb la victòria.
Per això, el tècnic grana va optar perquè el seu equip es centrés única i exclusivament en defensar la porteria de Stole Dimitrievski durant els primers compassos del xoc. Amb l’únic canvi de Manu Barreiro per Stèphane Emana, el Nàstic va saltar al terreny de joc amb l’objectiu de mantenir ben juntes les tres línies del camp per sortir viu de la tempesta inicial dels lleonesos. La cosa li va sortir bé. La Cultural va portar el pes del partit i va demostrar que és un equip que juga molt bé al futbol, però això no li va servir per crear pràcticament cap ocasió de gol. Al final, igual que la imatge, jugar bé amb la pilota als peus no t’assegura res en aquesta categoria.
Una vegada havien contingut al rival, els grana van començar a créixer en el partit. Ja eren capaços d’encadenar més de tres passades seguides i de protagonitzar alguna aproximació a la porteria de Jesús Fernández. Malauradament, van desaprofitar aquesta fase del partit per assestar un cop a l’enemic com havien fet a Córdoba, Pucela o Sòria. Un cop de sort i encert que aquesta vegada sí que acabaria trobant el rival. En part perquè a diferència del partit contra el Sevilla Atlético, Maikel Mesa no va actuar de nexe d’unió entre el centre del camp i la defensa perquè estava molt ocupat tapant la banda esquerra. En les poques ocasions que va aparèixer pel centre del camp, va fer algunes passades perilloses perquè Jean-Luc orientés la pilota cap a la porteria rival. Evidentment, no van ser suficients.
Manca de recursos, manca de solucions tàctiques
En la segona part, el guió va seguir sent el mateix, el Nàstic cedint la pilota i la Cultural cercant el primer gol del partit. Els minuts passaven i el resultat seguia sent de 0 a 0. Per això, Rubén de la Barrera va introduir un d’aquells jugadors que poden canviar el signe d’un partit: Iker Guarrotxena. L’ex del Mirandés va entrar per Samuel Delgado, que va debutar després de deu mesos, i des de la banda esquerra va associar-se divinament amb Emiliano Buendía. Poc després va arribar l’1 a 0 en un servei de cantonada mal defensat per la defensa nastiquera.
Si Rodri no va decidir fer un pas endavant amb el 0 a 0, el gol de la Cultural li obligava a introduir una variant que li permetés als seus jugadors poder empatar el partit. El problema és que a la banqueta no tenia cap element que pogués aportar res diferent del que ja hi havia sobre la gespa, i si no tenia cap element que pogués canviar les coses és perquè ell ho havia decidit així deixant fora de la convocatòria a dos migcampistes com Wilfried Zahíbo, Juan Muñiz o Sandro Toscano. Especialment aquests dos últims, dos mitges puntes totalment incompresos. L’asturià perquè mai ha jugat en la seva posició natural i l’ex del Badalona perquè no ha tingut cap oportunitat malgrat les necessitats de l’equip.
A la falta de recursos li va acompanyar la manca d’enginy del tècnic. Abans d’encaixar el gol d’Iván Garrido va efectuar un canvi home per home que no va canviar absolutament res. Ikechukwu Uche va deixar el seu lloc a Jean-Marie Dongou, que encara necessita més temps per agafar el ritme de la competició. Ara bé, si el nigerià no havia tingut cap incidència en el partit, perquè l’havia de tenir Dongou si no hi havia cap jugador capaç de nodrir-lo de pilotes?
Una vegada els locals es van posar per davant, Rodri va amagar amb fer un canvi tàctic que tampoc va solucionar res. Va donar entrada a Eddy Silvestre, l’únic migcampista que tenia a la banqueta, i va retirar Bruno Perone. Xavi Molina, que va tornar a actuar al mig del camp, va passar a l’eix de la defensa i l’exjugador el Cádiz va formar el doble pivot amb Jon Gaztañaga. Més enllà de tres recuperacions de pilota no va esdevenir en el jugador que havia d’inclinar la balança en el centre del camp. No va ser així perquè el Nàstic va continuar jugant amb el mateix nombre de migcampistes que en els 66 minuts anteriors.
És més, si va incrementar el seu domini amb la pilota va ser perquè la Cultural així ho va permetre. Conscient que el quadre tarragoní havia d’arriscar, li va concedir més possessió per agafar-lo a la contra aprofitant la qualitat d’Emi Buendía, Josep Señé, Rodri Ríos i el mateix Iker Guarrotxena. El gran problema és que el contraatac que tant estava esperant per sentenciar el partit va arribar en un córner a favor dels grana que Isaac Carcelén va convertir en el 2 a 0. Si els arguments en atac eren escassos, només faltava facilitar les coses al rival.
En definitiva, el Nàstic va competir bé durant 45 minuts en els quals va complir amb un plantejament perfecte i intel·ligent. En quant la Cultural va fer un pas endavant i va avançar-se en el marcador, no va trobar cap resposta perquè no tenia ni els arguments ni els recursos necessaris per anar a pel partit. El mercat de fitxatges i la possible arribada d’homes com Javier Matilla o Giorgi Aburjania –el tipus de migcampista que necessita l’equip- és l’única solució per afrontar aquesta situació. Serà llavors, a partir del mes de febrer, quan podrem valorar justament l’eficiència de Rodri com a entrenador.
