El Nàstic va tancar el 2017 amb una derrota que va deixar sensacions molt contradictòries. A diferència del que va succeir a León, l’equip sí que va competir. Ho va fer, a més, contra el líder de la categoria. Un Huesca que per cert, va demostrar perquè és campió d’hivern i perquè és un dels aspirants a l’ascens a la lliga de les estrelles. La proposta atractiva i ofensiva del conjunt aragonès i la necessitat per guanyar que tenien els locals va regalar a tots els espectadors un dels millors partits de la temporada al Nou Estadi. Com a mínim fins a l’inici de la segona part, moment en el qual els granes van patir la davallada de joc a la que malauradament ens té acostumats.
L’equip va competir, sí. Va plantar cara al líder, va construir bones jugades i va crear ocasions. Una vegada més, però, va enfonsar-se després que el rival s’avancés en el marcador gràcies a una acció desafortunada de Daisuke Suzuki que va aprofitar l’argentí “Chimy” Ávila. Per si fos poc, Ikechukwu Uche va trencar-se just abans d’arribar al descans i va ser substituït per Juan Delgado. El xilè no va aportar ni un quart de la feina que estava fent el nigerià abans de patir la seva enèsima lesió del curs. Recuperant el fil de tot plegat, els granes van patir dos cops duríssims en qüestió de deu minuts i van tornar a demostrar que psicològicament són molt fràgils.
Fins llavors, rebutjo la idea que Rodri s’havia equivocat amb el seu plantejament. Fidel al 4-4-2, inclús va apostar per introduir un canvi ofensiu amb la titularitat d’Eddy Silvestre per ocupar la vacant que havia deixat el sancionat Xavi Molina. L’ex del Cádiz va formar el doble pivot amb Jon Gaztañaga i va realitzar un primer temps força correcte. Sense destacar, i sense jugar en la seva posició natural (MP), va ser l’home que va donar continuïtat al joc sense arriscar, amb passades fàcils i amb criteri. Sorprenentment va sortir endolladíssim, tot i que li va mancar el mateix que a Jon Gaztañaga: facilitar i ajudar a Dimitrievski i als dos centrals a l’hora de realitzar la sortida de pilota. Això va facilitar molt les coses a un Huesca que pressionava molt amunt pràcticament durant tot el partit. Físicament, va demostrar estar dos o tres esgraons per sobre del conjunt tarragoní.
La gran mancança de Rodri van tornar a ser els canvis que va introduir per canviar el guió del partit. En aquest sentit cal dir que amb la lesió d’Uche i l’entrada de Juan Delgado va realitzar un canvi tàctic. El xilè va situar-se a la banda esquerra i Maikel Mesa, desaparegut en combat fins al moment de l’1 a 2 –gran gol el seu, per cert-, va passar a jugar al centre del camp. La incidència d’aquest canvi va ser efímera. En els primers minuts del segon temps sí que hi va haver diverses accions de profunditat pels dos carrils on Otar Kakabdze, que va realitzar un gran partit pujant pel carril dret- i Abraham Minero van fer dos centres perillosos que malauradament no van tenir èxit.
Llavors, l’equip va pagar el desgast físic de la primera part i va començar a claudicar davant un Huesca que el va fer córrer durant tot el partit. Els aragonesos, fidels a la idea futbolística de Rubi, van imposar-se en el centre del camp amb el trivot format per Lluís Sastre, Juan Aguilera i Gonzalo Melero. L’exjugador de la Ponferradina va mostrar totes les seves virtuts sobre la gespa del Nou Estadi. Criteri i clarividència per fer avançar la pilota i determinació per sorprendre apareixent des de la segona línia.
Al veure que l’equip no reaccionava i el Huesca estava molt a prop del 0 a 2 amb el “Chuco” Hernández destrossant a la seva defensa, va tornar a fer un pas enrere. Va treure una de les tres potes del mig del camp –Eddy Silvestre– i va donar entrada Jean-Marie Dongou. Si la batalla al mig del camp estava pràcticament perduda, amb aquest canvi la renuncia era evident. Això i el fet que no efectués el tercer canvi tot i anar dos gols per sota en el marcador després de la diana de Jair Amador, va tornar a evidenciar la manca de confiança de Rodri amb la resta del planter.
En aquest sentit, dol la situació de jugadors com Carlos Blanco, Juan Muñiz i Sandro Toscano, jugadors que no han tingut l’oportunitat de demostrar absolutament res des del canvi a la banqueta. Sigui com sigui, es fa difícil valorar si Rodri està capacitat per trobar solucions dins d’un partit sabent que no té cap pla B perquè no confia en el fons d’armari. La resposta la tindrem al mes de febrer, el temps que molt probablement li donarà el club després de l’arribada dels nous fitxatges.
