L’any 2018 és sinònim de Mundial de futbol. Enguany es celebrarà a Rússia i el Nàstic s’apunta a la moda soviètica jugant-se cada setmana el resultat a una espècie de ruleta russa, un joc macabre en el que sovint el conjunt grana acaba perdent quelcom més que tres punts.
A Vallecas el Nàstic obtingué la sort que tant se li havia negat amb anterioritat. Amb una efectivitat gairebé perfecta els granes tombaren a un conjunt construït per pujar de categoria.
Maikel Mesa fou l’encarregat de disparar primer i Manu Barreiro s’encarregà de rematar un rival que veu com el seu somni i les seves aspiracions corren perill. Els tarragonins s’aprofitaren de la urgència local, serraren les dents i materialitzaren les poques ocasions gaudides durant el partit.
Els pals i Santa Tecla negaren la victòria als madrilenys malgrat la insistència del col·legiat en voler erigir-se protagonista de l’encontre. Dos penals que podríem catalogar de dubtosos estigueren a punt de portar carbó a un Club Gimnàstic que mereix i necessita quelcom més.
Aquesta vegada Rodri veié com el seu plantejament inicial sortí l’efecte esperat. Els granes mossegaren en tres quarts sabedors que esperar al darrere era sinònim de suïcidi. La balança però anà cada cop més decantant-se a favor dels locals, i en aquests extrems l’equip tarragoní va saber fer-se fort, esquivà les bales vallecanes i aconseguí una victòria a l’abast de molt pocs conjunts en aquesta categoria.
Santa Tecla ajuda, però no podem esperar que baixi cada partit a ajudar-nos ja que correríem el risc de ésser sancionats per alineació indeguda.
Per tant, tampoc podem jugar-ho tot a la ruleta russa, perquè ja sabem que la fortuna no acostuma sovint a tenyir-se de grana.
