Tranquils, ho podeu dir amb veu alta. No és senzill veure un partit a casa teva i que gairebé cada jornada encaixis dos gols per errades defensives absurdes o per jugades aïllades que, fora de casa, acabarien en no res. Aquest dissabte, sortint del camp, vaig escoltar comentaris de l’estil de “no sé ni per què vinc” o “contra el Tenerife, que em busquin, que no hi seré”.
No us enganyeu: hi continuarem anant tots, perquè som així de masoquistes i perquè el Nàstic ens torna bojos. No podríem passar més de dues setmanes sense olorar la gespa mullada, sense emocionar-nos amb l’himne, ni sense fer la cervesa i la tertúlia de rigor abans d’entrar al Nou Estadi; no deixa de ser casa nostra. I precisament per això ens fa tant de mal que ens vinguin de fora a remoure els calaixos del menjador amb la facilitat amb la què ens hem acostumat.
Sincerament, no hi ha cap explicació racional per la qual el Nàstic sigui el pitjor equip que ha passat pel Nou Estadi aquesta temporada. Cap ni una. Veus equips que estan en zona de descens amb millors números que nosaltres i toca la fibra. Perquè conjunts com el Lorca (amb tots els respectes) no són millors que el Nàstic, i quan van venir aquí semblaven el Manchester United. Es pot arribar a comprendre que equipassos com el Huesca o l’Sporting ens passin la mà per la cara a casa nostra. Tant de bo no fos així, però la realitat és la que és. El que no es pot tol•lerar de cap manera és que l’Alcorcón te’n clavi 3 i et quedis amb cara de ‘tonto’.
Sense comptar els empats, al Nou Estadi s’han regalat 24 punts. Són moltíssims. En l’hipotètic cas que els haguéssim retingut tots, ara mateix tindríem 56. Seríem líders de la categoria, vaja. És evident que guanyar tots els partits a casa és impossible i que els números que acabo de fer són futbol ficció portat al màxim exponent. Malgrat tot no deixa de ser una prova més de la importància de guanyar els partits a casa.
El Nàstic ha passat de la mitjana inglesa i s’ha abonat a la mitjana grana: perdre a casa i guanyar a domicili. Si les victòries fora comptessin el doble, xampany i galetes. Però compten el mateix. I perdre a casa té un component afegit, i és que la gent surt del camp esgotada i empipada. Els socis que han pagat 200 euros per veure el seu equip defensar els colors i el seu escut al Nou Estadi, acaben veient com les aficions visitants canten “ole! ole!” a l’equip rival.
Tinc la sensació que el Nàstic pateix un greu problema de pànic escènic. Desconec si el club té contractats psicòlegs per parlar amb tots i cadascun dels jugadors que cada quinze dies salten a la gespa del Nou Estadi i que, en rebre el primer gol, baixen els braços i cauen en la més absoluta depressió esportiva. Falta una setmana per rebre el Tenerife. Un equip gens senzill que no es troba en la posició que li correspon a la classificació. Cal molta teràpia.
Ara bé, una cosa tinc clara. Si el club no pot ajudar l’equip a jugar a casa amb un somriure i sense presió, serà el torn de l’afició. Que sí, que ho entenc, que no teniu cap motiu per animar a aquesta colla de dropos que no marquen a casa ni de rebot. Però si ens alegrem quan guanyem a l’últim minut a Vallecas, si podem assaltar estadis impossibles com El Sadar, i si li vam endosar 3 al Valladolid al Zorrilla, em sembla que aquest equip ha demostrat estar més que capacitat per celebrar triomfs al Nou Estadi.
Amb o sense Àlvaro Vázquez a qui, per cert, li desitgem una ràpida recuperació i un retweet a aquest article d’opinió. Aquest cop no pago cervesa.
