La setmana començava calenteta amb el tema Pinilla versus Viqueira i posteriorment amb les declaracions del president del Nàstic.
Història que ja coneixeu i que no cal remenar més. Però crec que la cosa es va desmarxar un xic i que no n’hi havia per tant. Però com diuen, “para gustos colores”. Això sí; respecte davant de totes les opinions, faltaria més.
Arriba la tranquil·litat i tothom a pensar en el diumenge, esperançats però incapaços de dir obertament “Va, aquest diumenge sí, òndia! Que han punxat la resta! No podem fallar!”.
“Mutis por el foro”; una cosa és el cor i una altra el que pensem.
Ens mirem els uns als altres i no cal parlar, ens entenem sols amb la mirada. Ningú ho veu clar. Ja portem 9 jornades sense guanyar i el Nàstic, també anomenat “l’aspirinu team” (no per l’assumpte Bayer) sinó pel tema de que ens visita el porter més golejat…no problem, el fem internacional; davanter que no fot un gol ni a l’arc de Sant Martí…tranquils, aquí farà hat-trick; equip que fa un fotimer de jornades que no guanya, arriba al Nou Estadi i victòria assegurada.
En fi, que som molt bona gent. Tan bona que després de 10 jornades sense veure guanyar al nostre equip com a local, amb totes les variants de derrota possibles: arbitratges dolents, plantejaments nefastos dels místers, jugadors que les veuen quadrades, lesions a dojo, pals, mala sort, etc.
Sortim amb resignació, el cap cot i buscant mil i una explicacions a què caram ens passa cada diumenge al Nou Estadi.
Una situació per fer una sèrie sencera a Cuarto Milenio amb Iker Jiménez i els seus casos sense resoldre.
Penso en d’altres equips i aficions: si visqueren una situació similar, el ‘pollastre’ seria de traca, no quedaria ni el Tato.
Aquí som d’un altre pasta. Fins que se’ns acabi la paciència. I d’això en tenim per donar i vendre, com està vist. Però ara per ara, ni les explicacions de l’equip tècnic, dirigents o jugadors convencen ja a la parròquia grana. I és que torna a ser vital seguir sumant lluny de casa.
Cal, tal i com està sent costum aquest any als partits de fora, convertir el menjador de casa, el bar del barri o la casa del veí en el nostre Nou Estadi particular i privat, no en queda altra. Allà segur que veurem rascar quelcom al nostre equip.
Família…Fins al final, força Nàstic!!!
Aquesta modesta columna va dedicada al Javi Galera i a tota la seva família, per la seva lluita i valentia.
Espectacular “el vermut rumbero”, i molt bona gent els Vergüenza ajena. Se’ns dubte, el millor d’aquest diumenge ha estat la solidaritat dels nastiquers vers la malaltia de Niemann Pick. Sou molt grans!
Una abraçada i fins dimarts…Bé, si aquesta colla de Nastic.cat em deixen.
Mismamente, Jaume, nastiquer de comarques.
