El xiulet final de l’àrbitre significà la desena derrota del Nàstic al Nou Estadi. Deu partits en els què l’equip grana sucumbeix enfront un rival que no va merèixer gaire més que els tarragonins. Uns tímids xiulets serviren com a música de fons d’una grada que no creu el que està veient. L’afició grana no és exigent. Ho hem de reconèixer. Potser és que ens acostumat a patir. O potser és que senzillament hem perdut la fe. A hores d’ara l’equip s’aferra als partits a domicili, però aquest és un argument massa tou si el que volem és arribar al tram final de campionat amb més aire que la passada campanya.
Com ja va sent habitual, la tertúlia dels bars gira entorn a l’actualitat de l’entitat tarragonina. D’opinions hi ha de tots colors. Alguns assenyalen directament als jugadors, que al cap i a la fi són els que han de lluitar sobre la gespa. D’altres fan d’entrenadors, assenyalen la manca de planificació en la confecció de l’actual plantilla i dubten dels plantejaments de l’actual tècnic del Nàstic.
Per últim trobem els que van més enllà, i no dubten en posar en entredit la cúpula grana. Quatre eixos assenyalats que fan que l’equip trontolli en aquesta nova aventura a la lliga de futbol professional.
La plantilla del Club Gimnàstic és plena de jugadors amb talent i capacitat suficients per lluitar per quotes més altes. Jugadors com Álvaro Vázquez, Javi Márquez, Sergio Tejera, entre d’altres han de ser capaços per portar les regnes de l’equip. A vegades resulta incomprensible com jugadors del tal calibre poden cometre errades fruit segurament de la desconnexió que pateixen en certs trams dels encontres. La pressió està engolint uns futbolistes incapaços de superar marcadors adversos o les dificultats pròpies del joc. Potser tenen el cap en un altre lloc o estan esperant la fi del seus contractes per abandonar un vaixell que s’està enfonsant. Un campi qui pugui en tota regla.
En aquest aspecte la llibreta de Nano Rivas té molt a dir. La seva adaptació al joc i la seva capacitat per disfressar l’equip segons qui sigui el rival són fora de tot dubte. És cert que és complicat entrar a la dinàmica d’una plantilla amb més de mitja temporada feta, malgrat aquesta nova peça sigui ja coneguda. La seva contractació era sinònim del retorn a un temps recent on l’equip creia en el seu líder i confiava en les seves pròpies possibilitats per assolir l’èxit. Aquesta llibreta que abans parlàvem no sempre ha sigut fructífera. La derrota davant el Córdoba exemplifica les mancances de tots i cadascun dels membres que formen part de la disciplina del primer equip. Una primera part per oblidar i una segona part on els granes maquillaren el seu rostre no serviren per dissimular el que està sent la tònica de tota la temporada. Arbitratges a banda.
La confecció de la plantilla tampoc queda de costat en aquesta humil opinió. La fuga de jugadors estiu rere estiu dificulta en gran mesura l’esdevenir del conjunt tarragoní. Emilio Viqueira ha fet sovint malabarismes per portar jugadors vàlids a Tarragona, no sempre amb encert, val a dir. L’empenta lògica d’un ascens va permetre a l’equip llavors dirigit per Vicente Moreno per lluitar en un esglaó on ni per plantilla ni per pressupost estàvem destinats a fer-ho. Aquest bon ambient i la fortuna en la contractació de joves talents com Aburjania o Naranjo, sumats als esforços per tornar a ser competitiu d’Achille Emaná van dur a aquest club a somiar en un ascens que s’escapà per ben poc.
La segona temporada a la divisió de plata del futbol estatal ens baixà del cel i ens retornà a un fang més propi de la magnitud que ens pertoca com a club. No hem d’oblidar d’on venim, ni de tot el que hem passat per arribar fins aquí. No hem d’oblidar lluitar, suar, plorar i tornar a aixecar-nos. Només uns pocs escollits són capaços d’assaborir les mels de l’èxit sense embrutar-se, i nosaltres, malauradament, no en som uns.
Tornant al tema Viqueira, la dificultat en refer una plantilla sencera any rere any existeix, i més quan el pal entre les rodes el tens a la teva pròpia casa i es diu Promoesport. L’aposta per jugadors internacionals i desconeguts pel gran públic és arriscada i posa en risc el club, ja que aquests futbolistes necessiten un temps d’adaptació i aprenentatge a un país nou, temps que difícilment es té a causa de l’exigència d’una lliga tan competitiva com la nostra.
En aquest sentit el president de l’entitat, Josep Maria Andreu, té gran part d’encert i de culpa. L’eliminació del deute és i serà per sempre una fita que pocs dirigents han aconseguit o aconseguiran no només a Tarragona, sinó al panorama sencer del futbol espanyol. Val a dir que aquesta degradació del deute s’ha erigit en dos pilars. El primer, i el més antic de tots, no abraçar xifres que puguin comprometre l’estabilitat financera del club. El fitxatge de jugadors a cost zero, la reducció de despeses supèrflues són essencials per no engreixar el gran deute que arrossegava el club abans del retorn d’Andreu.
El segon pilar on es fonamenta aquest anàlisi és la venda d’actius del club. Els traspassos d’Aburjania, Naranjo o Gerard Valentín entre d’altres han suposat uns ingressos notables que han ajudat a liquidar aquest dèficit econòmic. El nastiquer de a peu es pregunta de què servirà no tenir deute si l’equip baixa a l’infern de la Segona B. No vull posar en dubte aquests traspassos, Déu me’n lliuri, però potser aquesta parcel·la compromet l’estabilitat purament esportiva de la plantilla, i més tenint en compte el poc catàleg de jugadors de què disposem amb la relació que ens uneix amb Promoesport.
Promoesport va salvar el club de la desaparició. Ningú i menys jo dubta d’aquest fet. Però a Tarragona no han vingut per amor a l’art. La inclusió de futbolistes a la seva xarxa de representació és lògicament, amb un propòsit econòmic.
El Nàstic s’ha convertit en una mena d’aparador. Un aparador on és fàcil entrar i que serveix de trampolí per saltar a altres clubs amb més múscul financer. L’equació és fàcil: fitxar a un mínim cost per després vendre i poder repartir-se el pastís. El que jo em pregunto i crec que és la qüestió principal és si podrem digerir la porció de pastís que ens pertoca o ens empatxarem i haurem de passar novament per urgències.
