Ahir va ser un dia força mogut. Mentre el país es mobilitzava per places, vies i carreteres, jo era dels frikis que, envoltat de tot allò, pensava: “som carn de Segona B”. Veia càrregues policials i al meu cap només hi entrava “què coi li passa a Tejera?”. Sentia les botzines dels vehicles aturats i rumiava “com tirarem això endavant?”. Arribava a casa, m’estirava al llit baldat i encara tenia forces per pensar “com hem arribat fins aquí?”.
I és que és trist, però cert. Com pot ser que un equip amb aquesta plantilla ha arribat a passar d’exigir-se a si mateixa acabar en una posició digna a la classificació, a tenir el fantasma de la Segona B tocant-li l’espatlla? Com? Siusplau, que algú m’ho expliqui, perquè és encara més misteriós que el fet de ser el pitjor Nàstic com a local de la última dècada.
No tinc ganes de parlar esportivament del partit d’ahir. Va haver-hi moments en el que vaig passar una mena de vergonya apàtica, com si malgrat veure la manca d’esperit sobre el terreny de joc, la meva ànima grana s’hagués donat per vençuda. Feia temps que el Nàstic em transmetia alegria i decepció a parts iguals. Però crec que ni tan sols la temporada passada vaig acabar un partit de la mateixa manera que el vaig començar: sense reaccionar. No em vaig ni enfadar, sincerament. Simplement vaig pensar “suposo que és el que hi ha”.
Tot i això, malgrat fer un paper pèssim (pràcticament el pitjor de la temporada fora de casa, i a més contra un rival directe) sempre intento veure la part positiva. I aquesta part bona té nom i cognoms: Bernabé Barragán. L’aficionat del Nàstic tenia clar a les 12 del migdia que Kakabadze tenia recanvi al carril dret, fos Suzuki o Abraham. Parlar de fer canvis a la porteria enguany és gairebé impensable. Però ahir Bernabé va complir, i amb nota.
A la banqueta tenim un porter àgil, amb molt bons reflexos i intel·ligent. El ‘guardià’ suplent del Nàstic és un tio que sap perfectament que li toca escalfar ‘banquillo‘ fins que tingui la seva oportunitat. Bernabé treballa a l’ombra de Dimi, dia a dia i sense queixar-se per quan li toqui actuar. Només espero i desitjo una cosa: que l’any que ve, com a porter titular d’aquest equip, no hagi de malbaratar el seu talent a la Segona Divisió B. Després del partit d’ahir, veient el despropòsit defensiu que va plantejar Nano Rivas, poso la mà al foc per Bernabé Barragán.
