El plantejament desenvolupat per Nano Rivas durant el darrer encontre davant Osasuna va sorprendre a gairebé tothom. El tècnic de Ciudad Real va alinear un onze ple de novetats. La porteria no presentava canvis, essent Stole Dimitrievski l’escollit. La línia defensiva, formada per quatre homes presentava l’única novetat de Javi Jiménez al lateral esquerre en el lloc d’un Abraham Minero que ocuparia la demarcació d’extrem pel mateix costat. Xavi Molina, César Arzo i Otar Kakabadze eren novament titulars. El doble pivot, format per Jon Gaztañaga i Javier Matilla recordava l’època de Rodri a la banqueta grana. Tete Morente queia novament a banda dreta mentre que el citat Minero ocupava el cantó esquerre del camp. Ikechukwu Uche i Manu Barreiro eren els homes més avançats del 4-4-2 dibuixat per Nano Rivas.
Aquest sistema, dissenyat per explotar les virtuts dels rematadors dins de l’àrea no generà el resultat desitjat. La inclusió d’Abraham Minero, lluny de sortir a Barreiro de pilotes, va provocar que ell i Javi Jiménez es solapessin en diverses accions, provocant el neguit a la rereguarda tarragonina.
Tete Morente va abandonar la banda esquerra per ocupar un carril dret més natural per a ell. Aquest fet va permetre als granes dotar a l’equip d’una amplitud aprofitada sobretot en els primers instants de l’encontre.
Tot i guanyar en verticalitat, aquest dibuix presenta uns inconvenients o mancances que presentarem tot seguit. Ocupar en excés l’àrea rival no assegura ocasions ni afegir més probabilitat d’èxit a la tasca tarragonina. Nano Rivas va plantejar un partit amb una única sortida de pilota: els extrems.
A la imatge mostrada podem observar el dèficit dels granes en el centre del camp. Ja sigui Matilla o Jon Gaztañaga havien de baixar a rebre al peu de la jugada, deixant orfe d’aquesta manera la parcel·la central de l’equip. Uche i Barreiro amb prou feines podien treure suc a la jugada al veure’s superats per una defensa rival molt endarrerida esperant sempre les contínues centrades laterals d’ambdós costats. La reacció dels navarresos davant aquest inici de joc va ser clara. L’Osasuna va plantejar un vertader acordió que va aconseguir fixar els carrils del Club Gimnàstic, mostrant una vegada rere l’altra la porta de sortida cap a una banda sense sortida.
A continuació ens situem a la mateixa fase d’iniciació de joc però al cantó contrari del Nou Estadi. Osasuna inicia la jugada amb claredat, essent Aridane l’encarregat de conduir l’esfèrica sense cap tipus d’oposició. L’absència de mitjapunta facilita que el rival pugui pensar i crear còmodament un cop superada la primera línia de contenció.
A la imatge que mostrem a sota observem la porta de sortida mencionada anteriorment. Els navarresos deixen sense més opció a l’atac grana que veu com ha de forçar una centrada que no podrà ser rematada per cap davanter local. Una altra vegada l’absència d’un mitjapunta que ocupi els tres quarts farà que el Nàstic desaprofiti una segona jugada que podria esdevenir clau. Homes com Maikel Mesa o Juan Muñiz serien els més indicats per atacar aquests espais.
Per últim, el desastre grana l’exemplificà Manu Barreiro. El gallec, més per necessitat que per defecte va haver de baixar a rebre a la zona de tres quarts davant l’evident mancança de circulació de pilota a la seva zona, tal i com queda reflectit a l’última fotografia del nostre anàlisi. Diego Martínez aconseguí doncs treure a Barreiro del seu hàbitat natural i d’aquesta manera desarticular per complet l’únic argument sòlid on els homes de Nano es podien agafar.
