Un descens ho canviaria tot. Abandonar la lliga de futbol professional suposaria perdre uns ingressos econòmics que a dia d’avui han permès al Club Gimnàstic eixugar el greu deute financer que patia.
La situació esportiva de l’equip provoca que molts aficionats es trobin amb la sensació de ser a punt de caure al precipici. Un precipici profund del qual és difícil (però no impossible) sortir-ne.
Fa poc menys d’un mes l’equip es trobava a les portes d’aconseguir l’objectiu de la permanència. Amb l’etern rival, el Reus Deportiu, a pocs punts per sota i amb la sensació que enguany l’equip no patiria en excés. Aquestes sensacions s’han difuminat i el conjunt grana es troba immers en una greu espiral de mal joc, pèssims resultats i polèmiques actuacions arbitrals.
No oblidem que el major tant per cent de culpa la tenen els protagonistes sobre la gespa. Del seu esforç i del seu encert dependent gran part de les aspiracions del Nàstic. Aquest fet però, no ens pot fer obviar que realment hi ha més culpables de la situació que travessa la plantilla.
Començant pel tècnic del primer equip, Nano Rivas, que s’ha convertit ara mateix en una mera ombra del que era quan va arribar al club. Jo mateix vaig dubtar del seu nomenament com a entrenador del Nàstic, però els primers partits i sobretot la capacitat mostrada per variar el dibuix tàctic en aquells encontres varen fer que rectifiqués les meves paraules. Ara però la situació ha canviat, i el tècnic de Ciudad Real es mostra dubitatiu i sobretot mancat d’idees o solucions pràctiques als dèficits mostrat pels seus jugadors en cada xoc.
Més amunt en la piràmide del club trobem a Emilio Viqueira i Promoesport. El primer no ha encertat en la majoria de fitxatges durant les dues darreres campanyes. La cartera de jugadors de Promoesport sembla insuficient per dotar a la plantilla de l’estabilitat necessària per disputar una temporada sense ensurts. Aquesta cartera és segurament una corda massa gruixada que lliga les ales d’acció del director esportiu grana. Tot i així Viqueira sembla habitar en un món on les crítiques cap a la seva feina són ignorades o fins i tot bloquejades, provinguin d’un particular o d’un mitjà local.
A mi m’agrada rondinar. I m’atreviria dir que criticar també. Però el succeït a les portes del pàrquing del Nou Estadi el passat diumenge sobrepassen la línia del que s’ha de tolerar en un esdeveniment esportiu. Els crits o les paraules pujades de to s’han d’evitar. I si l’espectador mig no pot controlar les seves emocions, almenys que aquesta mala maror desaparegui un cop l’aficionat ha sortit pels torns d’accés al Nou Estadi. Mai defensaré que un grup reduït d’aficionats increpi d’aquesta manera a ningú, però molt menys que un professional de l’esport entri en aquesta baralla dialèctica, arribant al punt d’haver cridat l’atenció de les Forces i Cossos de Seguretat.
Aquest desafortunat incident és una fidel fotografia del sentiment que resumeix les dues darreres temporades del Nàstic a la lliga de futbol professional. Recordem que només és futbol. Només és esport.
A la cúspide de la piràmide grana trobem al president Josep Maria Andreu. Un home que estima al club però que es veu entre l’espasa i la paret campanya rere campanya. Crec (i això és opinió personal meva) que Andreu no es troba còmode al seu càrrec. Penso que ha de prendre decisions difícils envoltat de molts interessos, sovint enfrontats i amb implicacions econòmiques, que dificulten o posen un pal a les rodes del carro grana.
Per això m’atreviria a dir que és l’hora de dir adéu. És hora de dir adéu al model de club i de planificació esportiva. Necessitem un canvi si no volem que Tarragona s’acomiadi, encara que sigui de forma temporal, de la lliga de futbol professional.
