Els resultats manen a l’esport professional. El qui o el com s’aconsegueixen passen sovint a un segon pla malgrat la balança té més possibilitats de decantar-se a un costat o un altre depenent de l’estil o dels esportistes que el tècnic esculli per executar el pla.
L’elecció de Nano Rivas, l’última del tècnic de Ciudad Real al capdavant de la banqueta grana, ha esdevingut quelcom més que polèmica.
Els canvis de rumb, de sistema i d’elecció de jugadors han acabat posant terra damunt d’una fosa que el ara extècnic grana s’havia encarregat a cavar durant els darrers encontres disputats pel conjunt tarragoní.
Val a dir que segurament és el partit del Nàstic que més feina o incertesa m’ha generat a l’hora d’escriure. Analitzar un dibuix tàctic és tasca complicada i més tenint en compte el poc joc o la poca harmonia de les accions executades pels granes a terres andaluses.
Nano va escollir un sistema amb tres centrals, a priori una bona opció sobre la gespa, però l’elecció i assignació de jugadors per cada rol dista bastant del que hom pot esperar d’aquesta formació. Aquest sistema permet tancar amb més comoditat els passadissos interiors, sobretot davant equips amb una gran capacitat tècnica, definició que encaixa a la perfecció amb el rival del Nàstic diumenge. La inclusió d’un tercer home a la línia central defensiva requereix uns automatismes i unes característiques difícilment assumides en el temps que portava Nano al capdavant del conjunt tarragoní.
Bona col·locació, alta capacitat de reacció i, sobretot, la virtut de defensar grans espais resulten antagòniques a les exhibicions mostrades aquesta campanya d’homes com Daisuke Suzuki.
Evidentment la implicació dels carrilers en ambdós extrems del camp necessita i provoca un desgast a l’alçada de molt pocs.
A la imatge a sota mostrada veiem com Otar Kakabadze no acudeix amb celeritat a l’ajuda defensiva, deixant un passadís perfectament aprofitat per l’extrem sevillà que a punt estigué de significar el primer gol local.
L’aposta de Nano Rivas era clara: deixar en exclusiva el joc de bandes a Kakabadze i Javi Jiménez mentre acumulava amb certa malaptesa efectius al carril central de l’estadi andalús.
Els plans inicials es trastocaren, ja que la lesió de César Arzo significava no només perdre el membre més solvent de la rereguarda grana, sinó evitava no poder comptar amb una peça útil a l’hora de defensar grans espais. Julio Pleguezuelo, encara sense recuperar-se plenament de les molèsties que arrossega, mirava el xoc des de la banqueta sabedor que ell encaixava a la perfecció en la idea mostrada per Nano Rivas. Abraham Minero fou l’escollit per ocupar la baixa del castellonenc.
El gol del filial sevillista és el clar exemple de la idea explicada anteriorment. Una senzilla contra on els carrilers grana no recuperen correctament la posició, acaba en un u contra u davant un Dimitrievski nerviós durant tot el partit.
La manca d’aportació ofensiva es complementà a la perfecció amb la línia de creació del Nàstic. Jon Gaztañaga deambulava pel terreny de joc, Maikel Mesa no connectava amb la davantera, i molt menys arribava amb perillositat des de la segona línia, i Sergio Tejera demostrava un cop més que té el cap lluny de Tarragona.
Definitivament l’aposta del ja ex tècnic grana resultà desastrosa pels interessos tarragonins, i dificulta un any més la permanència del Club Gimnàstic a la lliga de futbol professional.
