L’instant final de la vida d’una estrella és quan entra en una fase coneguda com a ‘supernova’. En aquest moment, el nucli intern de l’astre explota i arriba a registrar temperatures de prop de 100.000 milions de graus centígrads. L’ona expansiva d’aquest fenomen pot arribar a fondre la capa d’ozó del planeta Terra si aquest succeeix a una distància de 26 anys llum de casa nostra. Aquest dissabte el Nàstic va entrar en ‘supernova’.
Després d’aquesta classe d’astrologia de barra de bar, caldria constatar que el que vam veure el Nou Estadi no és més que el potencial real que té aquest equip. El Nàstic el formen jugadors que tenen prou qualitat per a tornar a començar la lliga i arribar a les posicions de playoff d’ascens sense despentinar-se. Però per qüestions de la vida (és a dir, després de quatre entrenadors, una nefasta gestió del conjunt, una paupèrrima forma física i desenes de lesions), el soci no ha pogut veure aquest potencial fins a la segona mitja part del partit davant la Cultural. I també cal dir, que dins de tota eufòria, hi hauria d’haver un punt de sortir del Nou Estadi emprenyat per veure’ns en aquesta situació en la qual una sola errada et condemna al pou.
Per desgràcia els resultats no han acompanyat. Ha guanyat el Córdoba, ha guanyat el Barça B i l’Alcorcón s’ha endut el derbi madrileny davant el Rayo de la forma més sospitosament sorprenent possible. Però després de veure com el Nàstic entrava als vestidors xiulat com pocs cops s’ha escoltat al Nou Estadi, i com marca després cinc gols en trenta minuts, els jugadors han donat motius suficients per a confiar en les seves qualitats per salvar-nos. Depenem de nosaltres mateixos, independentment de què facin Córdoba, Barça B, Cultural i Albacete (aquests dos últims seran, de ben segur, els nostres rivals en la lluita per la salvació).
Arribats a aquest punt, després d’una històrica remuntada i de veure com els tres davanters estrella del Nàstic van ‘sucar’ dissabte, només necessitem una cosa: que aquesta supernova no s’apagui abans del 4 de juny. Si tenim sort i el Huesca puja a Primera aquest mateix dilluns, és possible que els aragonesos juguin la setmana que ve, a casa seva, amb molts jugadors ‘de ressaca’. I així i tot els de Rubi seguiran sent un conjunt temible, com ho serà el Rayo en l’última jornada de lliga, que de ben segur voldran endur-se el lideratge de la categoria de plata.
La sensació, ara mateix, amb tota l’eufòria i alegria d’haver viscut una tarda èpica al Nou Estadi, és que el Nàstic està arribant a la temperatura de 100.000 milions de graus centígrads que desintegra qualsevol cosa al seu pas. La realitat la comprovarem la setmana que ve al Alcoraz. Una victòria no ens garanteix la salvació si els resultats no acompanyen.
No puc escriure un article d’opinió sense apuntar la part negativa de tot plegat. I no és només que tinguem l’average perdut amb equips com l’Alcorcón o Almería, i empatat amb el Barça B i la Cultural. Malgrat marcar 5 gols, la realitat és que en vam encaixar tres. Dos d’ells per errades defensives, i l’altre, el primer, per pura mala sort en el refús. Salvar-se no només implica marcar gols, sinó també per no encaixar. La diferència de gols pot ser clau al final de temporada.
Per altra banda, també vull acabar amb aquesta imatge. La del líder. La del kàiser. D’aquell que sempre dona la cara davant les errades dels seus companys, del primer que fa autocrítica de la situació actual del club, del que porta el braçalet de capità al braç i l’escut del Nàstic al cor. És veure aquesta imatge i recordar el gol que li va marcar a l’Alavés en l’última jornada de lliga de la temporada 2015/2016. Xavi Molina, ‘Xatu’, pura passió. ‘Uno di noi’.
