Que el Huesca va jugar amb una marxa menys i sense pressió és una cosa que tothom que hagi seguit la lliga i hagi vist com juga l’equip de Rubi sap. I que el Nàstic no és el mateix equip que fa un mes, tampoc. Sense fer el futbol més meravellós del món, les coses amb Gordillo comencen a funcionar. Com sempre, val més tard que mai, encara que aquesta tardança ens porti a més d’un a cal cardiòleg.
El Nàstic que va saltar al camp va ser ambiciós. La primera part ho va provar de totes maneres, i fins i tot Matilla (aquell jugador que molts vam enviar a la paperera abans d’hora) ho va intentar. Jean Luc, amb Gordillo, ha recuperat la seva millor versió, i Barreiro les torna a tenir de cap. Són bones notícies. El partit que va plantejar ahir el Nàstic, des del meu punt de vista, és el típic que se li pressuposa a un equip de la seva qualitat, amb alts i baixos. Els primers 45 minuts vam ser una màquina llevadora, el principi de la segona part es va baixar la intensitat, i en els últims 30 vam tornar a portar la batuta del partit i vam marcar i anar pel segon.
Tant de bo tornem a veure un Nàstic que la temporada que ve (a Segona, per descomptat: ja no em plantejo el descens de cap forma, malgrat respirar de forma continguda veient els resultats) sigui així de competitiu. Aquest Nàstic que surt a la primera part amb 4-3-3 descarat amb Álvaro Vázquez i Jean Luc per bandes i Barreiro en punta. I que a la segona part té dues bales de qualitat com són Uche i Dumitru per rematar la feina. Del nigerià, al que tots hem exigit més del que toca, amb la broma ja porta 16 gols amb la samarreta del Nàstic en dues temporades, sortint quasi sempre des de la banqueta. Per la seva banda, l’extrem italo–romano–brasilero-suec ha certificat en els últims dos partits que té qualitat de sobra per defensar la samarreta grana.
Ara ja només ens queda pensar en el Rayo. La veritat sempre pel davant: no ho tenim tan malament com sembla. Hem de perdre i que tots els altres rivals guanyin per baixar a la Segona Divisió B. Som sis, i queda una plaça. Hi ha equips molt més dolents o, com a mínim, que arriben a l’última jornada en molt pitjor estat anímic que el Nàstic. Citaria Albacete i especialment Almería com a exemples. I amb tot, hauríem de guanyar al Rayo per tornar a fer un 9 de 9 per quedar-nos a Segona Divisió per mèrits propis. No serà fàcil, perquè de ben segur que els madrilenys es voldran endur el títol de la categoria de plata (tot i que un 7 de 9 també ens salvaria, és clar)
Si us plau, per la salut de tots nosaltres, que guanyar tres partits seguits sigui l’únic que s’assembli a la temporada anterior. No volem que Dimitrievski es vesteixi de Reina. No volem que Barreiro s’hagi de treure la samarreta com un boig després de marcar un gol impossible. No volem celebrar, un cop més, una permanència al minut 90. La flauta no sona dos cops, i aquest equip, ara mateix, és exponencialment millor que el de la temporada passada.
