«Escolta Arnau, ens podries tornar a escriure algun article d’opinió per Nàstic.cat? Hem tornat i ens agradaria tenir moltes veus per analitzar l’actualitat de l’equip». No negaré que vaig estar a punt de dir que no.
Ja tinc prou feina i preocupacions en la meva vida personal i laboral com per ara posar-me a redactar cada setmana unes quantes línies al voltant d’un club que cada set dies, des de fa tres anys consecutius, m’està arrencant dies de vida amb les decepcions constants.
Es fa molt complicat parlar d’un equip amb una plantilla que a principis de temporada t’agradava i que ara s’ha convertit en un despropòsit setmanal que fa que et mengis aquelles paraules on parlaves d’il·lusió. Ja ho deien alguns al mes d’agost: «prefereixo que no comenci la temporada». Jo no els feia cas. Com en sóc de ruc.
Vaig trigar 4 jornades a veure que les coses feien mala olor en totes les escales possibles. No ha estat fins a l’estrepitosa derrota davant el Real Zaragoza que he vist clar que el descens és el resultat més probable si no s’arriba l’última jornada de la primera volta amb, com a mínim, 18 punts.
Tenim 9 punts de 39 possibles. Fa dos anys també érem cuers, i en teníem 10 a la jornada 13, els mateixos que aquell fatídic 2012 on vam baixar últims amb 31 punts. Així ho recorda avui el company Jaume Aparicio al Diari de Tarragona
Salvar-se és una croada de proporcions bíbliques. Bé és cert que fa dues temporades amb Juan Merino a la banqueta vam aconseguir un coixí de punts que ens va allunyar del descens i que després Nano Rivas ho va rematar amb un 9 de 9 que ens va treure el cor de dins davant l’UCAM. Tenim dos precedents de salvacions ‘in extremis’, és complicat que a la tercera també ens salvem. El nivell de la lliga no és, ni de bon tros, com el d’altres temporades.
D’acord, la permanència no és impossible, però a la jornada 13 ja comença a esdevenir una quimera. És per tot això que hem d’aprendre a relativitzar les coses. Nosaltres, els aficionats, no podem fer-hi res. Allò que s’escolta sovint de «remar» (que per desgràcia s’ha convertit ja en un ‘meme‘), són paraules buides. L’aficionat ja rema prou pagant el seu abonament anualment per anar cada setmana al Nou Estadi. Són els de la llotja i els que porten l’escut d’un club més que centenari els qui ho han de fer.
Mentrestant, coneixent quina és la situació esportiva del Nàstic, intentem evitar al màxim fer-nos mala sang i prendre’ns-ho amb filosofia i amb humor. Com dirien Dames i Vells en un univers paral·lel: «fixeu-se el meu equip quina plantilla ha fotut. De tan dolenta com era m’ha fet perdre la salut». Espero no haver trencat els límits de l’humor.
