La dificultat per analitzar cada partit del Gimnàstic de Tarragona comença a ser palpable. L’equip, tot i la victòria en el primer partit amb Enrique Martín a la banqueta, no té arguments per fer pensar en la permanència.
Els tarragonins tornaren a mostrar un joc caòtic, desendreçat, amb poca o cap profunditat en el partit. Un xut acrobàtic de Manu Barreiro i una acció individual de Luis Suárez foren les úniques accions destacables d’un partit novament per oblidar.
La intensitat mostrada per Enrique Martín a les rodes de premsa contrasta clarament amb la imatge oferta pel seu equip a sobre el terreny de joc.
Novament dos errors individuals condemnaren a un equip que si no es reforça dignament durant el pròxim mercat d’hivern, haurà de viatjar un any més a Olot i Cornellà.
El sistema del tècnic grana és vàlid per les característiques de la plantilla. Sense jugadors hàbils amb l’esfèrica als peus, les opcions d’aconseguir quelcom positiu dels encontres passa per afegir un plus d’intensitat els 90 minuts reglamentaris.
Intensitat que a hores d’ara només es mostra durant cinc o deu minuts de cada matx. Hom vol pensar que la manca de confiança és el principal motiu d’aquest allau de mals resultats. D’altra manera és difícil d’explicar com esportistes professionals cometen amb tanta assiduïtat errors de caire infantil. Qui o quan ha fallat ja no importa. El que importa és buscar una solució. El temps és l’única cosa en aquest món que ja no torna, i el disposat pel Nàstic per reaccionar s’escurça a mesura que passen les jornades.
És per aquest motiu que la contracrònica d’aquesta setmana s’articula a partir d’una reflexió, d’un desig, d’unes ganes de veure el nostre equip triomfar i sortir de les posicions de descens. Un descens que cal recordar, podria portar al club a una situació econòmica poc viable.
