Fa una setmana escrivia aquestes línies pensant que l’equip havia de realitzar un canvi d’imatge radical si volia assolir l’objectiu de la permanència. Només set dies després guanyes a un rival directe i sembla que tot hagi canviat. És cert que la distància amb els llocs fora del pou s’ha reduït considerablement amb la victòria aconseguida davant l’Extremadura. Els tres punts obtinguts diumenge serveixen perquè l’equip respiri una setmana i agafi una confiança a hores d’ara perduda.
Els mals de l’equip però, segueixen essent els mateixos: la defensa trontolla al mínim esbufec rival i el mig del camp, inexistent en la majoria de fases del partit, és incapaç de portar la batuta dels encontres. Aquest plantejament serveix davant d’equips com l’Extremadura que, no ens enganyem, és dels més fluixets de la categoria.
Per aquest motiu avui he sortit a passejar per la ciutat, escoltant la tertúlia dels parroquians d’allí i d’allà. Tarragona respira optimisme. El discurs d’Enrique Martín enganxa i provoca que molts pugin a un carro que semblava espatllat.
L’optimisme té la seva cara B. I no parlem d’una cara agradable. L’excés d’il·lusió i confiança pot fer que de donar-se una derrota davant el Mallorca del nostre amic Vicente Moreno, el cel del pessimisme caigui amb més força damunt dels futbolistes de la primera plantilla.
Tinguem-ho clar. Ni som tan dolents amb 10 punts, ni som tan bons amb tres punts més, i és que entre ambdós escenaris només hi va un xut de Luis Suárez, i és que això si, el gol del colombià pot haver (o no) encetat a la fi la llauna dels bons resultats.
