L’altre dia us parlava dels meus somnis de nits d’hivern. Doncs quina casualitat que tot just 48 hores després de presentar-vos les meves intimitats oníriques aquestes es van fer realitat. Si familia, el Nàstic de Tarragona va tornar a guanyar.
Què vau sentir quan l’àrbitre va xiular el final? A mi em costa molt descriure les emocions d’aquell moment. És a dir, l’alegria de tornar a sumar tres punts després de tant de temps és gairebé indescriptible, però contraposada a pensar que encara estem a quatre punts de sortir del descens i que ens queda un camí molt llarg i complicat per salvar-nos em va submergir en un mar de dubtes. Una alegria a mitges.
De totes maneres, és un pas. Estariem pitjor si no haguéssim guanyat a Almendralejo per tant ja és motiu de celebració. El problema es que avui tornem a tindre un partit bastant complicat. El retrobament amb Vicente Moreno i companyia. El Mallorca està fent una molt bona temporada i es troba en la vuitena posició, tot i que porta dos partits seguits perdent. Serà complicat puntuar a Son Moix, però si poguéssim treure un empat i la setmana que ve guanyéssim a casa davant un rival directe com és el Còrdova, les coses es podrien posar més de cara del que pensavem fa uns dies.
D’altra banda, si una cosa he après durant els vint-i-un anys que porto sent soci del Nàstic és que si comences a fer suposicions després passa tot el contrari. Com quan guanyem dos partits seguits a principi de temporada i ja ens veiem pujant a primera per ascens directe. Hem de ser conscients de la complicada situació en què ens trobem. Seguim molt lluny de la salvació, però no tant com si haguéssim perdut davant l’Extremadura.
