Quin mal, el partit davant l’Elx. Teníem clar que seria un enfrontament difícil, però per la competitivitat entre els dos equips, no pas per factors externs més o menys interpretables. Estem tots d’acord en el fet que dir-li “Véte a tomar por culo” a un àrbitre és una falta de respecte a una figura que en esports nobles com el rugbi són gairebé sants sobre la gespa. No hem d’arribar al punt de dir “sí senyor!” com fan molts jugadors de pilota ovalada, però sí que molts futbolistes s’haurien d’aplicar la màxima de “val més tancar la boca i semblar idiota que obrir-la i demostrar-ho”.
Tots sabem que les targetes vermelles per faltar el respecte a l’àrbitre són lletges, i em sembla que tots sabem també que si Fali no anés de grana sinó amb els colors dels grans equips del país, la groga hagués estat el càstig més sever que hauria rebut. Tot són contextos, ja no de categoria, sinó també esportius. En un partit on tots dos equips es juguen la vida, els nervis es tornen tangibles. Tampoc és excusa.
Tallo aquí aquesta reflexió per parlar del partit. Condicionat o no, els aficionats del Nàstic vam tornar a gaudir d’un enfrontament on els jugadors es van deixar la pell al camp. Destacar l’actuació de Manu Barreiro, que no va trobar el gol, però ho va intentar de forma insistent. Thioune i Imanol, de nou, molt bé, i el dia que Luis Suárez afini la punteria, hi haurà un davanter que farà por a totes les defenses de la categoria.
I de nou molt bé també Enrique Martín. Fent autocrítica, estirant de les orelles a qui calia i, al terreny de joc, mostrant una actitud que a alguns ens ha fet creure en la salvació tot i estar igual de pitjor pel que fa a punts que fa quasi una desena de jornades. No rendir-se és la base del Nàstic de la segona volta. Repetiré al mateix fins que sigui impossible: fa deu jornades em veia a Segona B, i ara em veig amb capacitats per salvar-nos. Això sí, que arribin els reforços ja, que aquest equip necessita sang nova.
