De la derrota del Gimnàstic de Tarragona a Tenerife podem extreure’n diverses conclusions. Per una part sembla que el sistema de quatre defenses s’ha instaurat definitivament a Tarragona, sempre a expenses de la inclusió de Abdel Barrada a l’onze i de la més que probable incorporació de Berat Sadik. Un canvi de sistema mantenint els quatre defensors no és descabellat. Un possible atac amb només un davanter no seria estrany si Enrique Martín vol aprofitar el talent natural que Barrada pot aportar. De totes maneres, el tema preocupant aquest dilluns a la Budallera és un vell conegut: la defensa grana.
A l’Heliodoro Rodríguez López el Nàstic exemplificà amb dos jugadors la manera com mai s’ha de defensar. Els dos jugadors assenyalats a les tertúlies que envolten l’equip no són altres que Javi Jiménez i Tete Morente.
Els dos futbolistes andalusos, habituals ocupants de la banqueta o de la grada del Nou Estadi, van tornar a demostrar el perquè ni el cos tècnic ni l’afició confien en ells. La parsimònia amb la que Tete Morente s’incorporava ja sigui en atac o en defensa va desesperar a més d’un. Per la seva part, Javi Jiménez va ocupar sense èxit el lateral esquerre grana. L’absència d’Abraham Minero protegint-li l’esquena deixà palesa la manca d’aptituds del “3” grana per ocupar tal demarcació.
Un Tenerife excels de qualitat va trigar només quinze minuts en adonar-se de la feblesa del cantó esquerre del seu rival. Les estèrils diagonals de Tete Morente buscant una associació que mai arribà, unides als lapsus (momentanis però freqüents) de Javi Jiménez dibuixaren una autopista per la qual els bòlids tinerfenys feren saltar els radars dels integrants del cos tècnic grana. Un autèntic infern on Mikel Villanueva i Mohammed Djetei foren els encarregats d’intentar tapar aquest carril. La manca de compenetració d’un i el poc rigor tàctic de l’altre facilitaren la feina d’un Borja Lasso immens omplint els buits generats. La resta de l’encontre és història.
Molta feina per davant té el tècnic navarrès del Nàstic per acabar de fer funcionar una maquinària amb tantes peces encara a l’aire. Un Enrique Martín impacient per veure quins recanvis li porten per minimitzar els errors del que s’ha convertit en l’autèntic taló d’Aquiles de l’equip.
