M’havia proposat no parlar dels àrbitres en aquest article. Crec que ho aconseguiré tot i que a dins meu tinc massa ràbia i desencís acumulat. No m’agrada caure en els tòpics. Som últims per demèrits propis, encara que els col·legiats potser han posat el seu granet de sorra. Ja paro, ho prometo.
La reacció del Nàstic sembla que ha arribat. Almenys parlant merament del joc ofert pels granes. Enrique Martin va tornar a una defensa de tres (o de cinc). Els nous fitxatges li permeten fer unes modificacions fins ara impensables. Aquest és segurament el Nàstic que la majoria volíem veure. Intensos en defensa i verticals en atac. Només la manca d’encert a la punta d’atac i novament una actuació arbitral rigorosa impediren que els tres punts es quedessin al Nou Estadi.
La reacció però, pot haver arribat massa tard. Curiosament dos dels nous fitxatges han demostrat que físicament estan millor preparats que la resta dels seus companys. Aquest fet demostra que la planificació esportiva del club ha estat novament un desastre. El poc múscul financer del Nàstic és una llosa molt gran, però l’afició s’ha cansat de veure com tot el que s’ha construït durant l’estiu no és vàlid durant la temporada. Això si, som els millors anant a buscar gangues al mercat d’hivern. Aquí no ens guanya ningú. Potser hauríem de demanar a la Lliga que el campionat comenci l’1 de gener. L’estiu no afavoreix a la Budallera.
Personalment no m’atreveixo a dir si ens salvarem o no. Disset punts són molt pocs i cada vegada el temps jugarà més amb les nostres ansietats. Trenta-tres punts ens calen per assolir la permanència. O el que és el mateix: onze victòries. Queden deu partits al Nou Estadi i, sincerament crec que es pot. El meu subconscient però em diu que l’any que ve haurem de tornar al camp del Badalona, de l’Olot, etc. Em nego a planificar la pròxima temporada. El futbol professional és un caramel massa llaminer per deixar-lo córrer. El Rayo Majadahonda ens espera i aquest cop si, els tres punts han de caure del nostre cantó.
