Partit correcte del Nàstic, de tu a tu contra un rival econòmicament molt superior al conjunt grana. Els de Martín es plantaren bé al camp, novament amb un 5-3-2 i plantejaren un partit de lluita en el què no van ser inferiors al rival. Les internades per banda en atac foren bastant constants, amb un Pipa molt actiu i un Abraham que també es prodigà en aquestes tasques. Internades per banda, però, que gairebé mai acaben en bones centrades. Normalment aquestes internades per banda o no es produeixen o, si ho fan, són gairebé inofensives per la falta d’encert en trobar rematador, un mal endèmic del Nàstic al què no s’aconsegueix posar remei. Ocasions de gol poques, només recordo una rematada de cap que passa fregant el pal. Val a dir però que l’equip es quedà amb 10 per l’expulsió de Thioune i això condicionà l’equip; els àrbitres filen molt prim en accions en contra i no ho fan en accions a favor dels grana, una tònica massa habitual.
Pel que fa a noms destacaren al meu entendre Bernabé, Thioune fins l’expulsió, la tripleta de centrals Noguera, Villanueva i Salva (molt segurs), Abraham per una banda i Pipa per l’altra (per mi el millor del partit, molt actiu ofensivament). En referència als nous, Sadik feu un partit correcte però amb poca incidència en el joc, se’l veu desorientat i una mica fora de lloc, normal tenint en compte que era el seu primer matx amb els grana. Barrada, per la seva banda, com comentà Martín, està fluix físicament i necessitarà temps (que no tenim), per començar a brillar.
El partit que veiérem fou el típic de segona, igualat i amb no massa ocasions de gol per part dels dos equips. Ens hauríem de donar per satisfets si l’equip es trobés en una còmoda situació a la taula classificatòria, un punt sempre ajuda; però tenint en compte la situació límit que vivim, el punt és totalment insuficient. Només ens val encadenar dos o tres partits consecutius guanyant si volem sortir d’aquesta situació dramàtica i no som capaços de fer-ho. Escolto constantment parlar de partits clau i en cadascun d’ells s’escapen els tres punts. Crec que l’equip ha de ser molt més ambiciós i llençar-se més descaradament a l’atac, sobretot en partits a casa, no veig patir l’equip rival, no tinc aquella sensació de que guanyarem sí o sí, anem fent però no n’hi ha prou. Molts direu que amb 10 jugadors això no es pot fer, és cert que costa molt més, però tampoc som capaços de fer-ho amb 11 jugadors. Dissabte veié el Cádiz-Mallorca; els gaditans es quedaren amb 10 i va ser llavors quan van posar més el Mallorca contra les cordes, les ganes de guanyar eren immenses i en aquestes condicions aconseguiren l’empat. S’ha de ser més ambiciós per aconseguir objectius difícils, fent el que es considera normal no sortirem d’una situació límit, hem de demanar més, ser més valents i prendre més riscos. El joc d’ahir és suficient per un equip sense urgències, però insuficient per guanyar 11 partits dels 20 (o 19 si el Reus és expulsat) que queden.
Menció ara sobre l’afició. Ens omplim la boca d’anar tots a una, de ser un equip, afició i jugadors, però si el club no regala entrades al camp no hi va ni el tato. Som hipòcrites per naturalesa, demanem als jugadors que tirin això endavant i nosaltres ens quedem a casa. La falta d’assistència al camp no ajuda gens, hem de començar per omplir el camp i llavors serà més fàcil exigir i que els jugadors donin. Algú deia per xarxes socials que els 3000 i escaig d’ahir serien els que seguirien l’equip si malauradament baixem a Segona B, cosa amb la qual estic totalment d’acord. És cert que costa anar a passar fred en la situació que ens trobem i per presenciar una més que probable derrota, però la resposta de la gent també ha de ser excepcional en circumstàncies excepcionals. Ara toca Majadahonda, l’enèsima final (i les que queden), esperem que allí sí aconseguim els tres punts tant necessaris, hi serem per aportar el nostre granet de sorra. Us ho diu un boig pel Nàstic.
