La millor imatge mostrada pel Gimnàstic de Tarragona no ve aquest cop acompanyada per un bon paper a la banqueta. Enrique Martín va encertar parcialment amb l’esquema emprat davant el Cádiz. L’única peça que va ballar aquest cop fou la de Thiouné.
El senegalès és un clar exemple de lluita i sacrifici, però avançar la seva posició provoca que el migcampista no pugui lluir les seves qualitats. La pausa que el “5” grana ofereix amb l’esfèrica als peus s’esvaeix quan Thiouné exerceix de mitjapunta. Jugar a córrer amb el Cádiz té els seus riscos: els gaditans són capaços de verticalitzar el joc amb moltíssima facilitat gràcies en part a la qualitat de jugadors com Machís o Salvi. La manca de recursos tàctics i tècnics del primer equip del Nàstic fan que aquesta elecció sigui potser la menys adequada per afrontar amb garanties aquesta classe d’encontres.
Només Jose Kanté i Luis Suárez semblen aptes per dur a terme amb èxit aquesta missió. El poc acompanyament de la medul·lar en aquest aspecte impedeixen als dos davanters del Nàstic fer mal amb la freqüència desitjada.
És urgent que Thiouné endarrereixi el seu rol sobre la gespa. El senegalès aporta calma i esforç pressionant al rival. Les seves aptituds fan que sigui una arma perillosa apareixent de segona o tercera línia, però mai com a recurs principal. Thiouné ha d’aparèixer a l’àrea, mai ha de romandre’n a dins.
És per aquest motiu que la decisió d’Enrique Martín sorprèn. Un entrenador amb tanta experiència ha de veure aquesta errada. Vull pensar que a la premsa i a l’afició tarragonina se li escapa quelcom que només el navarrès sembla veure. L’enllaç amb les puntes hauria de ser la tasca d’homes com Javi Márquez, Cotán o Abdelaziz Barrada, tots tres més aptes per filtrar passades a l’espai per Kanté o Suárez. Una decisió que Martín ha de prendre ara que sembla tenir totes les peces per intentar competir amb garanties.
