El més important del partit de dissabte era sumar punts: doncs “va a ser que no”. Una veritable llàstima ja que no es va jugar malament, però estem de pega; si a la passada columna us parlava de com n’era de letal la davantera del Cádiz ja de per sí i que amb Machís encara el plus havia pujat…doncs apa! Gol de Machís i tres gols que ens van cascar. Eficàcia total; així estan on estan, no hi ha cap altre secret.
Del Nàstic destacar que no va perdre la cara al partit i que fins al final ho va intentar, cosa que els aficionats nastiquers van saber agrair a l’equip. Kanté, tot-hi el gol en pròpia porta, va ser el millor dels granes, no sols en atac sinó també defensant; de fet un robatori seu al mig del camp és el que possibilita el gol de Suárez.
Barrada, jugador que ens ha d’aportar molt, comença a agafar la forma i ja li vam veure cosetes interessants els minuts que va estar al camp, però el que esta clar és que fent dos gols a casa i, sobretot, amb el que ens costa marcar (que encara té més mèrit) mai a la vida ens en poden fer tres.
Cada jornada que passa i no sumem és un passet més cap a Segona B. Com cada cap de setmana, per desgràcia, no sols hem d’estar pendents del nostre Nàstic sinó del que fan la resta d’equips que estan al fang. Tots els resultats ens van ser favorables excepte la victòria del Rayo Majadahonda al Molinón (bastant sorprenent, tot sigui dit).
Propera parada, Pamplona. Seguim amb el nostre “Everesting challenge” particular, amb un Osasuna líder i amb les baixes de Luis Suárez (el nostre home gol) i Imanol (el rei de la feina fosca) per allò de la clàusula de la por.
Veurem quines variants fa servir Quique Martín especialment al davant, que sí ja normalment no fem un gol ni a l’arc de Sant Martí, sense Suárez encara la situació es complica més i la cosa ja pinta a tirar d’èpica o d’un miracle pròpiament dit.
Pamplona és un desplaçament d’aquells macos per a l’afició grana. Veurem com respon després de la derrota i amb un cap de setmana carnavaler.
A la prèvia del partit (una de les coses de les que gaudeixo sempre i que recomano), fent la tertúlia amb amics, alguns comentaven el fet que donava la sensació que algú des del club li volia fer la pua a Martín, ja que, sincerament pels mitjans, Quique és un filo cada vegada que parla (de vegades massa i tot) i dubto que el vulguin perdre, ja que dona molt de joc.
Ara, aquesta setmana torna a haver-hi moguda amb el tema de que Parés i Xavi Bartolo podrien venir. Crec que tot això encara desestabilitza més al club i no ens ajuda gaire tal i com estem. Ens hem de centrar en el que tenim ara per davant i ni “fills predilectes” ni “futurs entrenadors”, ara per ara el fet primordial és que el Nàstic guanyi. Aquí és on hem de centrar tots els nostres esforços i intentar sortir del pou el més aviat possible. De la resta ja en tindrem temps per parlar més endavant.
I poca broma, que al ritme que anem vés que no haguem de fer per tercer any consecutiu l’anomenada “tàctica Nàstic” de fer fora l’entrenador a tres jornades del final.
Si el famós grup de la moguda viguesa -els mítics Siniestro Total– deien allò del “menos mal que nos queda Portugal”, nosaltres del dissabte passat el que podríem dir és que no vam guanyar, però “menys mal que Querol no va marcar”, fet que pels nastiquers, me casum l’olla, ja és prou important.
Apa, fins el proper dimarts família. Una forta abraçada a tots i a totes. Fins al final, força Nàstic!
Jaume, nastiquer de comarques.
