Aquest dissabte vaig fer una escapadeta exprés (el que els esquiadors de cap de setmana anomenen un “puja i baixa”) per anar a Pamplona a veure el partit davant l’Osasuna, o el que era el mateix, el líder davant el cuer, ja batejat per veterania com “fanalet grana”.
Ja sols entrar al Sadar i veure calentar als jugadors del Nàstic i Osasuna al ritme d’AC/DC amb el seu clàssic Thunderstrack a tot drap com si d’un concert en viu es tractés ja et feia anar al 200%. Motivació total i ganes de que comencés el partit.
A la prèvia, l’alineació del Nàstic ja donava les primeres sorpreses; sortia Noguera, que estava fent uns bons partits, i entrava Fali en la seva posició. Al davant en lloc del sancionat Suárez hi entrava Berat Sadik, jugador que pel vist fins ara mereix una columna d’opinió exclusiva per a ell…mare de Déu!
I en lloc d’Imanol, pel tema de la clàusula del “cangueli”, entrava Cotán. La resta, el que esperava la gent. Potser posar a Palanca de titular hagués estat una altra opció factible, però Martín ja ens té acostumats a fer cada jornada algun que altre experiment i, sincerament, ja no estem per proves, míster, cal tirar pel dret .
En general no em va desagradar el Nàstic. Se’ns dubte, ara per ara, el referent de l’equip és Jose Kanté per qualitat i ganes. El de Sabadell es deixa la pell cada partit i davant és tot un perill per a les defenses contràries. Thioune quan juga en el seu lloc dins la sala de maquines granes és un puntal i, deixant de banda el tema Sadik, Pipa és el jugador que fora de casa s’està mostrant més fluix en aquestes darreres jornades.
Sí que es veu una millora en el joc de l’equip, això és cert, però aquesta no s’està reflectint en els resultats i ara el que necessitem és sumar, ja no ens val un “hem jugat bé i tal”; cal guanyar sigui com sigui, però almenys aquest equip dona la cara i ja no és la bufonada que havíem de veure cada jornada, es veu un altre esperit.
Ara ve la part negativa de dissabte (a banda del gol fantasma); començo primer per la parsimònia amb la que va entrar al camp el “cucurutxu” Uche; un jugador veterà com ell ha d’esperonar a l’equip res més sortir, amb un sprint, quatre crits als companys i fot-li gasto! No al tran-tran com si amb ell no hi anés la cosa: quina poca sang, òndia!
Vergonyós! Sóc Quique Martín i entro al camp i li foto quatre clatellots per espavilar-lo. I el súmmum va ser que l’equip no va tenir, en acabar el partit, el detall d’anar a saludar als aficionats allà desplaçats; no algun jugador i tal, no…”CAP”, i ho poso en majúscules i entre cometes. No sé a qui correspon dir als jugadors que ho fessin: si al delegat, a algun del fotimer de capitans que tenim o qui. Però així no podem anar. Ara vindran amb allò de que estaven disgustats, emprenyats i que per això van tirar cap el vestidor. Oh ves! Nosaltres estàvem de festa, més contents que un gínjol amb la derrota…Casum l’olla!
La pallissa de cotxe i peatges no ens la van pagar ells, no! Ells, que viatgen amb un bus top. Nosaltres carretera i manta amb la cua entre cames i cap a casa que hi falta gent.
En fi, sembla que això cada vegada està, no negre, negríssim. Si ens salvem ja seria matèria d’estudi i per catalogar-ho com a miracle. Opcions en tenim encara, però cada setmana que passa i no puntuem és un passeig amb espelmes i música chill-out directe a Segona B.
La propera setmana ens visita l’Albacete del tarragoní Ramis, amb dos ex com Tomeu Nadal i el penedesenc Eugeni Valderrama. Un Albacete que porta en els llocs capdavanters quasi tota la lliga. Partit al igual que el del Cádiz on cada errada es pagarà molt cara. L’Alba al davant té artilleria de la bona, amb Roman Zozulya com a estilet principal. De ben segur veurem un gran encontre però, tal i com he comentat al principi de la columna, ja no ens val jugar bé i perdre, cal guanyar sí o sí. La resta d’equips que ens acompanyen al pou tampoc estan fins, però no ho hem aprofitat i això encara m’empipa més.
En fi família, una final més i a seguir esperant el miracle dels miracles: per falta de fe que no sigui.
Apa! Fins dimarts que ve, una abraçada a tots i a totes. Fins al final, força Nàstic!
Jaume, nastiquer de comarques.
