En una societat tan ‘fake‘ en si mateixa, el Nàstic ens brinda de nou esperances de cara a la salvació quan comença el bon temps. En les dues últimes temporades, encara que semblava difícil aconseguir-ho, els granes ho van fer, van assolir la permanència trencant amb totes les expectatives. Però aquest any no les tinc totes. Crec que la victòria davant l’Albacete no fa res més que allargar el patiment. I això encara em fa més ràbia. Tant de bo no siguin ‘fake‘ il·lusions i aquest article es converteixi en una ‘fake‘ visió de futur.
Cal ser realistes, al cap i a la fi. El calendari segueix sent complicat: Oviedo allà i Màlaga aquí són els propers exàmens pels d’Enrique Martín, que encara no tenen la lliçó apresa del tot. És com una d’aquelles proves de matemàtiques amb les quals fa més de sis anys que tinc la sort de no enfrontar-me. Fas tot l’exercici bé, sembla que tot va ben encaminat, però el resultat final no és el correcte. Doncs això passa últimament quan juga el Nàstic. Bon partit, es veu el progrés de l’equip, però, o bé no materialitzem les jugades, o bé ens condemna un error infantil en defensa. I el passat dissabte, vam tindre la sort de rebre un penal a les acaballes del matx, que si no hagués estat així haguéssim tornat a no sumar els tres punts.
Abans d’acabar m’agradaria fer una menció especial a l’afició. Si som alguna cosa en aquesta vida és agraïts i agraïdes, perquè de veritat que necessitem ben poc per creure que això és possible. Sincerament, jo demano una mica més que una simple victòria de penal a l’últim minut per creure seriosament que ho podem aconseguir. Tant de bo ser una mica més com vosaltres. Us admiro.
Veurem en aquests pròxims dies si els davanters afinen la punteria i ens posem estrictes en la rereguarda. D’això dependrà que les il·lusions després del partit davant els manxecs valguin, o no, la pena.
