Sempre recordo de l’institut a un company de les classes de gimnàstica la forma de córrer del qual em va cridar molt l’atenció. Practicava rem, era un noi fort i musculós. Doncs bé, quan realitzàvem proves de resistència a la pista d’atletisme era una màquina. No per la seva velocitat, sinó per la seva constància i perseverança; anava a un ritme lent però ferm i, malgrat a l’inici tothom el deixava enrere, poc a poc la resta anàvem caient i sucumbint al cansament mentre ell, amb el pas dels quilòmetres, s’anava fent cada cop més fort, acabant sempre guanyant la cursa. El seu problema arribava quan fèiem curses de quatre cents metres o menys. Era incapaç de canviar la seva velocitat de creuer lenta i ferma. Quan tots acabàvem la cursa ell encara continuava corrent quedant sempre l’últim a molta distància de la resta, però semblant no immutar-se, com si allò no li preocupés. No vaig saber mai si era un tema de complexió física o mental el que l’impedia córrer a més velocitat.
Enrique Martín em recorda molt a aquest noi. Sabíem que era un entrenador “amarrategui”, és a dir, conservador i poc amant dels riscos en atac, però almenys jo no pensava que fos incapaç de canviar puntualment aquesta mentalitat si les circumstàncies ho requerien. El Nàstic ja no es troba en una cursa de resistència on una mentalitat “amarrategui” pot donar els seus fruits. No queda temps, ens trobem en una cursa de velocitat i hem d’aconseguir el màxim de punts en un temps record. Si Martín no és capaç de canviar el xip (cosa de la qual dubto i molt), ja que no ho ha fet fins ara, el fracàs és imminent.
Necessitem sumar aproximadament el 70% de punts que queden en joc per salvar-nos, i resulta que sortim al camp a veure-les venir intentant aprofitar una de les poques oportunitats que tindrem, quan ens costa un món fer un gol. No seria més lògic intentar posar-se per davant en el marcador i llavors mantenir el resultat? És molt més difícil i arriscat intentar marcar un gol quan veus que s’esgota el temps i el marcador no és favorable que intentar fer-ho a l’inici, quan no tens l’aigua al coll. No cal llençar la casa per la finestra i anar directe al suïcidi amb tot l’equip a l’atac ni amb Bernabé a rematar els córners; simplement s’ha de ser més valent i protagonista del partit.
Un míster que no sap adaptar-se a les circumstàncies del partit i de la competició és un mal entrenador. No es pot jugar amb la mateixa mentalitat sempre, denota una manca de recursos alarmant. Ha d’haver-hi pla B encara que no agradi tant aplicar-lo o sigui més arriscat. Em sento molt decebut. L’equip que tenia Martín abans del mercat d’hivern donava pel que donava, però a aquest, sense ser el Dream Team, se li pot treure més suc. “De perdidos al río”, siguem més valents, no hi ha alternativa. Us ho diu un boig pel Nàstic.
