La derrota del Nàstic al Tartiere deixa moltes conclusions. Per una part, l’equip va saber sofrir i aguantar les envestides rivals amb dignitat. Els granes no quallaren un bon partit, però aquesta vegada si, van saber competir fins gairebé al final. Els errors propis compten, i aquesta temporada l’excés d’ells ens està costant masses disgustos. Ens hem acostumat a ells. És trist però és així. Perdem sovint per demèrits propis malgrat els nostres rivals en general busquin més la victòria que nosaltres.
Som estàtics, lents i sense capacitat imaginativa. Tot i que Enrique Martín ha aconseguit armar un conjunt compacte i en moltes estones competitiu, la manca d’imaginació dels seus futbolistes a la zona de tres quarts facilitat la tasca rival i provoca que, sovint, l’equip s’encalli en aquestes alçades del camp i abusi del joc directe. No oblidem que el futbol, tot i executar-se amb els peus, es juga amb el cap. Ramiro Guerra i Abdelaziz Barrada són dos futbolistes que haurien de donar un pas endavant en aquesta situació. Les lesions d’un, i la manca de confiança i estat de forma físic de l’altre fan que el tècnic navarrès prescindeixi d’ells setmana rere setmana.
És cert que en el sistema de tres centrals potser ells no hi tenen cabuda, però potser, i només potser, Enrique Martín ha de variar la pissarra. Si no és d’inici, almenys durant la disputa dels encontres. Els seus necessiten creativitat, l’equip demana que s’oxigeni el joc. Els carrilers necessiten algú que generi més atenció dels rivals. Ara hem trobat a José Kanté. Potser valdria que rodegéssim a l’11 amb futbolistes capaços de filtrar passades i jugar entre línies correctament.
De la defensa millor ni en parlem, i és que aquesta línia va demostrar novament que és la més fràgil de la categoria. Dues accions aïllades van esmicolar les esperances de salvació del Club Gimnàstic.
Ara no tenim res a perdre i molt a guanyar. Serem capaços d’aprofitar-ho?
