Avui és un d’aquells dies en que a un li costa escriure, suposo que pel fet de ser un dels molts nastiquers que diumenge va marxar del Nou Estadi amb el cap cot, sense dir paraula, amb una cara de tonto fora de mida i pensant en allò de “què carai hem fet per merèixer això?”. Semblava la processó del silenci; allò era un autèntic funeral.
Ens miràvem els uns als altres i, aixecant les espatlles, fèiem un no amb el cap, un no d’aquells com que ja no hi ha res a fer. Una afició decebuda, desanimada i que porta tres temporades aguantant l’inaguantable.
Ja ho havia comentat en alguna columna de la temporada passada però ho torno a repetir: això passa a qualsevol altre club i ja fa dies que el pollastre hagués estat de traca. Al camp no hem sentit ni un “¡Martín vete ya!” ni un “Andreu dimissió!” ni res contra els jugadors. Alguna tímida xiulada, el típic càntic del “échale huevos” i poca cosa més, una veritable ganga per qualsevol jugador i directiu d’un club en descens des de principi de lliga. I així durant tres temporades.
El gol ens va fer molt de mal. Ja no sols pel que representava sinó per la manera com es va produir: d’un punyeter rebot! Sembla que hem trepitjat merda, xec!
Em deia el company de cadira que una mica de sort tampoc ens aniria malament, tot sigui dit. Però em dona que amb el penal de Sadik, el dia de l’Albacete, hem esgotat el cupó de la sort.
No vull entrar en temes tàctics que m’escalfo. No vam merèixer perdre, és cert, però tampoc guanyar. El Málaga, amb forces baixes i a mig gas, en va tenir prou amb dues fuetades, un pal i un gol de pixarrí per marxar amb els tres punts.
Nosaltres no vam jugar malament però si no marques no tens res a fer. És la llei del futbol i nosaltres no fotem un gol encara que la porteria fos des de el bar del tennis al del Nou Estadi (encara enviaríem la pilota a l’autovia).
No ho sé, la veritat. Les coses van començar tortes ja a la pretemporada i tot han sigut pedaços per anar fent. Un canvi d’entrenador ara? Vés a saber, si ho hem fet dos anys seguits faltant tres jornades per acabar la lliga, quina serà la darrera jugada que ens té preparada aquest Consell? Veurem per on surt.
Tots carreguen tintes vers els jugadors, Martín, Arnal Llibert, etc….però siguem coherents. Econòmicament la feina del club és sensacional (res a dir), però esportivament portem tres anys d’un desgavell fora de mida i apuntar a la llotja ara sembla un tema tabú a Can Nàstic. En fi, és el que hi ha i sols queda aferrar-nos a les matemàtiques i a tot el Santoral. Sí, encara hi ha possibilitats, però ara per ara tenim peu i mig a Segona B.
Dilluns fot-li gasto! Zaragoza, que té un equipàs i està a la vora del descens. Ara em ve al cap allò que va dir Álvaro Vázquez: “El Zaragoza ha apostado por mi y me atrae su proyecto” Au! Un altre Nostradamus, aquest també. S’hagués quedat aquí i seria el “puto amo”, però Don Dinero mana…Bé xato, bé…vés fent.
Una victòria a Zaragoza seria un cop important aprofitant “l’embolao” que tenen allà també, però està molt complicat. Com sempre he dit, si hem de morir que sigui matant. Però amb Martín això ara per ara em fa l’efecte que no ho veurem.
En fi, sempre he estat positiu durant totes les columnes, però ara mateix per
desgràcia ho veig molt fomut i em costa creure-hi, què voleu que us digui.
Vinga familía, fins el proper dimarts esperant comentar una victòria a La Romareda, que per ganes no serà, òndia!
Una abraçada a tots i a totes. Fins al final, força Nàstic!
Jaume, nastiquer de comarques.
