A això és al que s’ha dedicat Enrique Martín Monreal des que és entrenador del Club Gimnàstic de Tarragona. No ha fet més que vendren’s la moto cada cap de setmana abans del partit en el que després no s’ha vist res del que ell ha promès hores abans. Tots erem conscients que l’equip que hi havia quan ell va arribar era potser el pitjor que jo recordo des de que tinc ús de raó. D’acord, i no el culpo d’això, evidentment. I també sabíem que per molt que fitxéssim al mercat d’hivern, la situació era molt complicada de revertir. I també entenc que l’entrenador, de cara als mitjans i a l’afició ha de ser optimista i intentar veure-ho tot des del punt de vista més positiu possible.
El que no entenc és que sembli que les coses que ens passen no siguin culpa nostra. El que no puc perdonar és que estant en la situació que estem, els nostres jugadors no xutin a porta pràcticament i que els rivals a la primera que tinguin ens facin gol. Per que això, perdoneu-me, no és tenir mals jugadors, doncs al menys els dos últims mesos estem fent grans actuacions, sinó que és fer mals entrenaments. Si tens un problema cada partit, intenta millorar-ho. No us negaré que Martín sigui un gran motivador, doncs l’equip ha millorat molt en quant a intensitat i ganes al terreny de joc, però de futbol en sap zero, aquest home. I es demostra en cada partit. El Nàstic ha de sortir a guanyar i juguem a amarrategui. Imperdonable.
I el que tampoc soporto és que un altre entrenador ja hauria estat despedit de fa temps. En què és diferent Enrique amb Gordillo i companyia? Per què als altres a la primera de canvi els fotem al carrer i aquest, que ha guanyat 5 partits de 21, ens el quedarem fins a final de temporada? A mi no emsembla just, però què hi farem.
Jo sóc el primer en creure que no ens salvarem, com imagino que tots a aquestes alçades. Però sempre hem de tindre present que mentre sigui possible hi hem de creure. No flipar-nos, simplement pensar que encara hi ha opcions, i que l’equip ens necessita al seu costat. Ens veiem a Saragossa, familia.
