Dilluns vaig anar a Zaragoza. Per problemes diversos vaig entrar a La Romareda al minut 14 de partit. I ja perdiem 1 a 0. I amb prou feines vaig tindre temps d’acomodar-me al meu seient que ja ens havien marcat el segon gol. I abans de la mitja part, el 3 a 0. Vaig pensar: Gerard, 4 hores de viatge (es va allargar el trajecte) i no has necessitat ni tres quarts d’hora per desitjar estar a casa de nou. Impotència, trsitesa, vergonya.
Fa dies que sabem que aquesta temporada del Nàstic ha estat un fracàs. Però hi ha fracassos i fracassos. Una de les coses que em consolava una mica era que, tot i baixar, ho fariem jugant com en els últims partits (Albacete, Las Palmas, Osasuna, Oviedo…), en els que posavem al rival contra les cordes en molts moments, amb el cap ben alt. Però el partit a Zaragoza no va ser així. I davant un rival a priori molt més factible que els esmentats anteriorment. Vam fer pena, un cop més. I això encara fa més ràbia. I ja no per haver recorregut 600 km, sinó per veure que sempre hi ha un pis més en el soterrani del fracàs del teu equip.
I el contracte d’Abdel Barrada rescindit. El jugador que suposadament havia de liderar la salvació. En fi, cada dia que passa la situació del Nàstic és més surrealista i desgraciada. No sabeu les ganes que tinc que arribi l’estiu, oblidar-me tres mesos del futbol i que començi la temporada 19/20, a Segona B sí, però espero que tenint les coses clares i fent quelcom amb un mínim de sentit i professionalitat. És el que ens mereixem.
